Apadrina l'Orgue


Com deia sant Agustí, "hi ha alguns que tant ponderen i defensen la llibertat que gosen negar i fer cas omís de la gràcia de Déu, mentre altres cal quan defensen la gràcia de Déu, neguen la llibertat" (ML 44,881). Tota l'espiritualitat cristiana depèn de com s'entengui el binomi: gràcia i llibertat, acció de Déu i col·laboració de l'home. La llibertat és la potestat de l'home sobre els seus propis actes.

Certament que el grau de llibertat està en proporció amb el grau de coneixement i de consentiment de la nostra voluntat i que la ignorància, la passió, la por, o la violència poden disminuir o anul·lar la llibertat personal i, per tant, la responsabilitat. Però el que ara més ens convé és analitzar les diferents posicions que sobre la relació entre gràcia i llibertat s'han donat en la història de l'espiritualitat cristiana.

Quan sant Tomàs intenta harmonitzar gràcia i llibertat adverteix que Déu no només crea les criatures, sinó que també els concedeix el seu "manera de ser", de manera que crea les criatures irracionals i les destina a la seva fi a través de l'instint, mentre que dóna l'ésser a la criatura racional i la destina a la seva fi concedint-li un "manera de ser" que rau en la llibertat. Com pot ser compatible l'acció de Déu i la nostra llibertat és un gran misteri, però es pot entendre millor si observem que l'acció divina sobre el nostre ser "actua des de dins" d'ell, no des de l'exterior. Déu no només crea la llibertat, sinó que fa que sigui lliure a la mitjana en què ens concedeix desitjar i obrar alhora. De manera analògica és el que passa quan dues persones s'estimen.

Totes dues es condicionen mútuament la seva llibertat, però cap de les dues percep coacció o pressió externa perquè el mateix acte amb què s'estimen actua des de l'interior de la persona estimada. Aquesta harmonia entre l'acció divina per la gràcia i la nostra llibertat s'ha vist sovint amenaçada per diferents tendències que han consistit habitualment a afirmar una part del binomi dit, oblidant l'altra.

El pelagianisme i el voluntarisme afirmen que som lliures i no necessitem la gràcia, mentre que el luteranisme i el quietisme afirmen que no som lliures, però necessitem la gràcia i finalment el modernisme manté que ni som lliures ni ens cal la gràcia. Davant de totes aquestes desviacions la veritable espiritualitat cristiana manté les dues afirmacions de manera harmònica: som lliures i necessitem gràcia.


25/08/2017 09:00:00