Visites guiades  


ESPIRITUALITAT

Contingut:
- L'ordre de la Mercè
- Mare de Déu de la Mercè
- Sant Pere Nolasc
- La Basílica de la Mercè
- Barcelona i la Mercè
- Arxiu històric de la Basílica
- Espiritualitat mercedària
- Sants i Beats mercedaris
- Festes mercedàries
- Llegendes mercedàries
- Vull ser mercedari
- Familia mercedària



L'ordre de la Mercè


L' Ordre de la Mercè va ser fundada a Barcelona l'any 1218 per Sant Pere Nolasc, amb l'aprovació de Jaume I, encara nen, i el bisbe de Barcelona Berenguer de Palou. La seva fundació va tenir lloc a la catedral de la Ciutat Comtal i va ser acceptada canònicament el 17 de gener de 1235 per part del papa Gregori IX.

Tot i que l'Ordre de la Mercè va néixer en una època de gran creixement de les ciutats, del comerç, dels gremis... amb el que començaven a aparèixer altres ordres mendicants (com els franciscans i dominics), l'ordre té en els seus orígens trets de les ordres militars de l'època, i coexisteixen en el temps mercedaris armats que s'encarregaven de vetllar i defensar les expedicions mercedàries constituïdes per la redempció dels cristians captius. Els militars mercedaris van col·laborar en la reconquesta, i no va ser fins l'any 1327 que l'Ordre de la Mercè va perdre aquest caràcter militar inicial i va passar a esdevenir un ordre exclusivament religiosa de germans cooperadors i sacerdots.



L’Ordre de la Mercè va néixer per dedicar-se a la redempció dels cristians captius. Sant Pere Nolasc va ser prior d’almoina pels captius a l’Hospital de Santa Eulàlia, situat al costat de la catedral. En aquest hospital, fundat al s. X pel Compte de Barcelona i que des de sempre va comptar amb la protecció reial, s’hi atenia a la gent més pobre, es cuidava dels malalts, s’alimentava a gent desnodrida i es recollien almoines per tal de rescatar als cristians captius per part dels musulmans, fossin presoners de guerra o segrestats en actes de pirateria marítima o terrestre (ràtzies nocturnes). Aquests cristians eren traslladats a territori musulmà per treballar com a esclaus en condicions molt dures. Molts acabaven morint o bé intentaven millorar una mica les seves condicions de vida abjurant de la fe cristiana i passant a ser musulmans de segona, no deixant en cap moment de rebre el rebuig per part dels seus carcellers.

Gràcies a les relacions comercials, que no van deixar d’existir en cap moment, es demanava preu per ells a canvi de la seva llibertat, aquest missatge el rebia la família que molt sovint no tenia els diners suficients pel rescat , o de tenir-los, s’endeutaven per portar a casa els seus éssers estimats. Existien fins i tot comerciants coneguts amb el nom de “exeas” o “alfaqueques” que feien d’intermediaris.

Aquesta realitat explica el perquè es rebien almoines i herències per destinar-les a la redempció dels captius, l’Hospital de Santa Eulàlia organitzava aquestes redempcions. L’any 1203 trobem a Pere Nolasc alliberant a més de 300 captius a València com a Prior de l’hospital, abans fins i tot de la fundació de l’Ordre de la Mercè que va tenir lloc a l’Hospital de Santa Eulàlia, el nucli de tot. Així va ser com el primer nom que van rebre els seguidors de Nolasc després de la fundació de l’Ordre va ser Ordre de Santa Eulàlia. Va ser més tard quan es va identificar el que feien aquests frares com a “mercès”, ja que en el llenguatge de l’època “fer mercè” era sinònim d’alliberar captius. A mitjans del s.XIII ja es coneixien aquests frares com els frares de la Mercè. I en qüestió de poc temps van passar a anomernar-se mercedaris.

El símbol que caracteritza als mercedaris es el seu cèlebre escut, dividit en dues parts: la superior amb l’emblema de la catedral de Barcelona: creu blanca (o plata) en fons vermell; i a la part inferior l’escut de la corona d’Aragó, amb les seves franges verticals daurades i vermelles, i la corona reial rematant la part superior de tota la insígnia. L’escut figurarà sobre el blanc de l’hàbit dels frares mercedaris i serà present en les seves esglésies i convents.

Les últimes redempcions van tenir lloc a finals del s. XVIII. Es calcula que el número total de persones redimides pels frares de la Mercè des de la seva fundació va arribar als 80.000 alliberats.



L’ordre de la Mercè va tenir també un paper molt important en l’evangelització d’Amèrica, essent present un mercedari en el segon viatge que Cristòbal Colom va realitzar al Nou Continent. En dona fe d’aquesta important petja mercedària a Amèrica l’arrelada devoció a la Mare de Déu de la Mercè en tots els països de parla hispana: esglésies, basíliques, festes, noms, universitats...  En l’actualitat la majoria de les províncies mercedàries que constitueixen l’Ordre estan situades a Amèrica: Mèxic (que engloba Mèxic, Hondures i Cuba), Argentina, Xile, Equador (amb convents també a Bolívia i Colòmbia), Perú, Brasil... i les que no estan a Amèrica (Aragó, Castella i la província Romana), que hi tenen rectories en aquest meravellós continent (Aragó a Veneçuela, Guatemala, El Salvador i Panamà; Castella a Puerto Rico; La Romana a EEUU). Així mateix, tan la província d’Aragó com la de Castella i Xile, tenen fundacions a Àfrica (Moçambic, Costa de Marfil, Angola...) i La Romana a Àsia (Índia). 

Juntament a la branca masculina, dins l’arbre de la família mercedària, existeixen varies branques femenines: les Mercedàries de l’Ordre de la Mercè, de clausura; que tenen el seu origen en Santa Maria de Cervelló (de la que conservem les seves restes mortals incorruptes presents a la Basílica des del 1290), les Mercedàries Missioneres, les Mercedàries de la Caritat, les Religioses de Nostra Senyora de la Mercè, les Germanes Mercedàries del Nen Jesús, les Mercedàries del Santíssim Sagrament, les Mercedàries de Bérriz... i també una branca descalça de mercedaris i mercedàries. Si li interessa tenir més informació sobre la Família Mercedària ho pot fer a través de lweb de l’Ordre de la Mercè.
 
Per acabar, no podem oblidar en aquest resum, als sants mercedaris que constitueixen el reflex on tot mercedari o amic de la Mercè pot emmirallar-se seguint l’exemple i la petjada de Nolasc: Sant Pere Nolasc, Sant Ramon Nonat, Sant Pere Armengol, Sant Serapi, Sant Pere Pascual, Santa María de Cervelló, la beata Mariana de Jesús, la beata Margarita Maturana, el beat Joan Nepomuceno Zegrí Moreno i els beats màrtirs de la sagnant guerra civil espanyola P. Mariano Alcalà i 18 companys mercedaris.


Actualment, l’Ordre de la Mercè està integrada vora 900 religiosos. El seu apostolat va dirigit al món de les presons (pastoral penitenciària), missions en països pobres, acollida d’immigrants, atenció als “nens de carrer”, parròquies, santuaris, alguna escola… La seva Cúria General es troba a Roma i el Superior General es el peruà P. Juan Carlos Saavedra.




Mare de Déu de la Mercè



Les Constitucions actuals de l’Ordre de la Mercè proclamen: “Por su intervención en el principio y vida de la Orden que lleva su nombre, los mercedarios llamamos a María Madre de la Merced y la veneramos como inspiradora de su obra de redención”.

A l’edat mitjana, mercè era sinònim de misericòrdia, una misericòrdia efectuada cap als més pobres, necessitats i marginats de la societat d’aquell temps: els captius cristians. A la seva redempció es van dedicar Pere Nolasc i els seus seguidors, i per això rebien el nom dels “homes de la mercè”; ja que els frares atribuïen la seva fundació a la Verge Maria al tenir-li una gran devoció, “mercè” acaba sent la manera com la denominen, d’un títol cap a Ella: Mare de Déu de la Mercè o de la Misericòrdia.

Els frares estaven convençuts que la Mare de Déu va intervenir en la fundació de l’Ordre, per aquest motiu a les Constitucions de 1272, les primeres de l’Ordre, van oficialitzar el nom de María en el títol anomenant-la: Ordre de la Mare de Déu de la Mercè de la redempció dels captius.




Quan els mercedaris construeixen la seva primera església l’any 1249, la dediquen a Santa Maria i la seva imatge comença a ser coneguda com a Santa Maria de la Mercè; des d’aquest moment comença a estendre’s el culte a totes les esglésies on s’estableixen els mercedaris.

A l’evangelització d’Amèrica, ja des del 1493, durant el segon viatge de Colom, la Mare de Déu de la Mercè acompanyava sempre als mercedaris, i el seu culte es va estenent per tot el continent, on la devoció popular fins i tot, modifica el sentit del seu nom, passant a anomenar-se Nostra Senyora de la Mercè, és a dir, repartidora de tots els dons que el seu Fill Redemptor ha depositat a les seves mans.

Ja que el culte a Maria, en la seva advocació a la Mercè, adquireix una gran difusió, la mateixa Església, al 1616 amb Pius V, al 1684 i al 1696, estén el seu culte a tota la cristiandat fixant la seva festa el 24 de setembre .

L’advocació de Santa Maria de la Mercè vol donar presència al misteri de l’església la misericòrdia maternal de Maria pels que pateixen algun tipus de captiveri o estan en perill de perdre la fe; es manifesta un aspecte de la misericòrdia maternal de la Mare de Déu: l’aspecte redemptor.  Maria és misericòrdia redemptora que actualitza l’obra de Crist a favor dels captius i els pobres; és l’expressió més intensa de l’amor redemptor de Crist, com evangeli d’alliberament.


La Mare de Déu de la Mercè a Barcelona

La devoció a la Mare de Déu de la Mercè, arranca pràcticament des dels orígens mateixos de l’Ordre, que, no ho oblidem, inicialment estava dedicada a Santa Eulàlia, tot i que el tarannà marià d’aquesta, constituïa la seva identitat i la seva essència més primitiva.

Ja al 1255 existia una Confraria dedicada a la Mare de Déu de la Mercè i figurava en la incipient església dels frares mercedaris. Al 1259 Pere Salat va deixar un llegat per tal que a l’església cremessin dues làmpades “una de dia i una altra de nit contínuament davant l’altar de Santa Maria allà constituït”. A finals del segle XIII va exercir el seu ministeri Fra Bernat Corbera, qui va introduir el costum de celebrar els dissabtes la missa de la Mare de Déu i el cant del Salve.

El convent gaudia d’un gran predicament a la ciutat, era costum que els captius alliberats recorreguessin els carrers de Barcelona en processó, duent com exvots les cadenes del captiveri i visitant a la Mare de Déu de la Mercè; a la mateixa església es publicava en un cartell els noms i procedència dels alliberats. La fama del convent de la Mercè va créixer a mitjans del segle XIV, amb la tradició del prodigi de la conversió del pa en sang coagulada en el “homo conventual” la nit d’un 8 de desembre. Al 1361 es va encarrerar a Pere Moragues l’elaboració de la imatge que avui presideix l’altar de la Basílica i el nou retaule de fusta de llavors (avui desaparegut).




El Raval dels Còdols està situat al barri marítim, es natural, doncs, que els primers devots de la Mare de Déu fossin gent de mar i que entre ells hi hagués una gran devoció per Santa Maria de Cervelló, per això la imatge de la Santa sempre sosté un vaixell entre les seves mans. Durant el segle XV la Verge del Barri de la Rivera es va convertir en Mare de Déu de la ciutat.

El 21 d’octubre de 1888 la imatge de la Mare de Déu de la Mercè va ser coronada a la catedral pel bisbe de Barcelona, Jaume Català, complint amb l’aprovació del 31 de maig per part del papa Lleó XIII. Els oficiants i el poble van cantar “Els goigs de la Mare de Déu de la Mercè”, que va escriure Mossèn Jacint Verdaguer per l’ocasió, amb música del mestre Josep Rodoreda: : “Estel de Barcelona/ reina de la Mercé/ al poble que us corona/ doneu-li amor i fe". Aquell mateix any, Lleó XIII, eleva a ritus doble per a tota Espanya pregar a la Mare de Déu de la Mercè, i, des del 1904, tots aquells que visiten l’església de la Mercè el 24 de setembre, poden guanyar el jubileu.
 
El 24 de setembre de 1918, Barcelona celebra amb gran solemnitat el VII Centenari del Descens de la Verge i la fundació de l’Ordre de la Mercè. El bisbe Reig i Casanova, a la plaça Catalunya, imposa el ceptre a la Verge. El papa Benet XV va concedir a l’església de la Mercè el títol de la Basílica menor, i en commemoració, va col·locar en una de les portes de l’altar major, l’estàtua del bisbe Reig agenollat davant el pontífex rebent dit privilegi. 
 
A l’inici de la Guerra Civil Espanyola, les gestions de la Sra. Teresa Coll Muñarch van salvar la imatge de la Mercè. En primer lloc rescatant-la de l’església en l’incendi del juliol de 1936 i portant-la a Capitania General, i el 27 de setembre de 1936 entregant la imatge a la Junta Salvació del Patrimoni, lliurant-la al Museu d’Art de Catalunya.
 
La imatge de la Verge va tornar al seu lloc el 24 de setembre de 1939. Va ser prèviament restaurada pel Feliciano Veciana, de Barcelona, ja que tenia un petit desperfecte al front i li faltava un braç i les dues mans, trobats el 1936 casualment d’entre un munt de deixalles de la basílica després de l’incendi. La Sra. Teresa Coll Muñarch va morir el 31 de maig de 2001; uns anys abans, la germandat de la Mercè la van admetre d’entre els seus membres com a Germana de l’Ordre.
 
El cos de Santa Maria de Cervelló va ser guardat a casa del Sr. Francesc Ràfols i Fontanalls, que va entregar a la Basílica un cop acabada la contesa.
 
Entre 1940 i 1976 la Basílica de la Mercè va ser restaurada. Els escultors Miquel i Llucià Oslé van realitzar la gran imatge que remata la cúpula; Joseph Obiols i Pau Macià i Pons van treballar en el fresc i els murals de l’interior; es va restaurar i entronitzar la imatge de la Mare de Déu de la Mercè l’any 1959, i el 1963 va ser col·locada sobre un magnífic tron de plata, situat sobre una pedra tallada de Montserrat.
 


Des de 1964 la sagrada imatge pot contemplar-se sense els vestits sobreposats que la cobrien. El baldaquí barroc de marbre de l’altar major va passar a la capella de la Soledat i es va restaurar la façana procedent de l’antiga església de Sant Miquel. Al 1981 es va urbanitzar la Plaça de la Mercè al enderrocar l’illa de pisos que l’ocupava. 
 
I fins aquí aquest petit recorregut per la historia de la Mare de Déu de la Mercè de Barcelona. Que boniques i consoladores ressonen sota les seves voltes les solemnes estrofes dels 'Goigs de la Mare de Déu de la Mercè” de Mossèn Jacint Verdaguer!:
“Dels captius Mare i Patrona / puix del cel ens heu baixat: / Princesa de Barcelona, Protegiu vostra ciutat'….



Sant Pere Nolasc


Des dels inicis de l'església -diu el Concili Vaticà II- hi va haver homes i dones que per inspiració de l'Esperit Sant van fundar famílies religioses que l'església va rebre i aprovar amb la seva autoritat.

Un d'aquests homes cridats va ser Pere Nolasc, fundador religiós de l'Ordre de la Mercè, que dins l'área llatina es va estendre tant a Europa com a Amèrica, amb una vocació universal i d'evident actualitat. Avui està present en els 5 continents.



Parlem de la dècada de finals del segle XII: possiblement Pere Nolasc va néixer l'any 1180 a Barcelona. De la seva primera infància es desconeix gairebé tot, però pel que sembla la seva família vivia en una posició social i econòmica sense estretors. 

Pere Nolasc era comerciant o mercader. "Els comerciants en aquella època -narra Guillermo Vázquez- no eren els homes que coneixem rere un taulell avui en dia, sinó arriscats capitans que emprenien grans viatges per adquirir i col·locar les seves mercaderies, lluitant contra tot tipus de perill". Com a mercader es fixava en tota classe de mercaderies que circulaven per mar i terra. Per desgràcia això també incloïa la mercaderia humana. En aquella societat es comptava amb les persones privades de llibertat i es traficava amb elles: esclaus i captius. 



El rei Jaume II d'Aragó, en una carta del 4 de gener de 1302, parlant al Papa de l'Ordre de la Mercè, deia: “En otro tiempo, ciertos seglares de nuestra tierra, devotos de Jesucristo que nos redimió con su sangre, por liberar a los cautivos cristianos de la cautividad de los no cristianos, fueron poco a poco vendiendo sus propios bienes y emplearon el dinero en la redención y, finalmente, pidiendo públicamente limosnas a los fieles en las iglesias, libraban con aquellas a tales cristianos del poder de los moros”.

Aquestes activitats, anteriors a la fundació de l'Ordre, que anava de la venta de tot allò propi a la demanda de donatius pels pobles, es remunta a les dues primeres dècades del segle XIII. Des de molt jove, Pere Nolasc, orienta la seva vida a l'alliberament del seu germà esclau i atrau a la causa a altres persones de la seva edat. Ja a l'any 1213 va realitzar la seva primera redempció a València sent "Procurador de l'almoïna pels captius" a l'hospital de Santa Eulàlia. Pietós i actiu, Nolasc va plamant el seu propi camí cristià a través d'un projecte que es realitza en un grup religiós dedicat a aquesta activitat de caritat, i que per inspitració divina, es constitueix el 10 d'agost de 1218 a la catedral de Barcelona. 

Per aquesta nova ordre religiosa, juntament amb els frares, va haver de crear i organitzar tot l'entramat que suposa una nova comunitat religiosa, dedicada a una activitat en primer lloc religiosa, però també social i jurídica. La gent admirava la bona acció de Pere Nolasc i els seus, i a través de donatius i almoines van ser possible el creixement de la santa obra de la redempció dels captius. El primer fundador, sol o amb altres religiosos, en vàries redempcions a València, Balears, Granada i Argel, va alliberar 3920 captius. Amb la joia de veure la seva obra aprovada pel papa Gregori IX al 1235 i deixant 18 convents i prop de 100 frares, va morir el 6 de maig de 1245 a Barcelona.



L'humil frare laic Pere Nolasc va ser considerat sempre com un fidel imitador de Crist Redemptor i considerat sant. La seva veneració es va estendre ràpidament allà on hi havia els seus seguidors, i l'església, ratificant aquesta convicció, el va canonitzar l'any 1628.


La Basílica de la Mercè


En els seus orígens, l'Ordre de la Mercè, ocupava l'espai de l'Hospital de Santa Eulàlia, situat al costat de la catedral de Barcelona, on es treballava i s'acollia tan a gent desfavorida com a captius redimits; aviat, però, l'edifici es va fer petit i va ser necessari construir un de nou més ampli per acollir a la nova comunitat religiosa per poder atendre millor als cristians rescatats dels musulmans. 

Va ser l'any 1232 quan Ramon de Plegamans va comprar i regalar a Pere Nolasc un tros de platja junt el port, a l'inici dels Còdols. Al 1235 ja s'havia edificat una casa de la caritat per als captius alliberats, construïda sota la protecció de Santa Eulàlia. Aquell mateix any la nova ordre va ser aprovada canònicament pel Papa Gregori IX.

Al 1245, el Papa Inocenci IV va concedir a l'edifici el permís per celebrar els oficis divins i poder enterrar dins el convent. Al 1249 el bisbe de Barcelona, Pere de Centelles, va permetre als mercedaris "aixecar una església dedicada a Santa Maria i incloure un cementiri on poder enterrar als religiosos i domèstics i als confrares de l'ordre...". Aquesta es la indicació més antiga que fa referència a la construcció d'una església al lloc que ara ocupa la Basílica.

La donació de Ramon de Plegamans va quedar curta amb el pas dels anys i els frares van haver de comprar trossos de parcel·la al costat del carrer Oller. A l'altre costat del carrer de la Mercè la propietat arribava fins el mar, i aquesta part es va dedicar a l'hort (en aquell temps el mar començava a l'actual Passeig Colom). Aquesta zona no va ser edificada fins ben entrat el segle XV, conforme s'anava avançant en la construcció de l'església, s'anava desmantellant el convent dels frares, i va caldre edificar un nou edifici al costat del mar. El rei va donar permís per la construcció d'uns arcs que comuniquessin el convent i l'hort amb l'església.

La nova església, d'estil gòtic, era senzilla. A l'inici comptava amb dues capelles: una dedicada a Sant Eloi i l'altra a Santa Marina, situades en la zona de l'església que actualment donen al carrer Ample. A la capella de Santa Marina va ser enterrada el 19 de setembre de 1290 Santa Maria de Cervelló, el cos de la qual roman incorrupte a dia d'avui i és venerat per multitud de fidels. Cada 19 de setembre s'exposa amb aquesta finalitat. Al 1380 el rei Pere IV va oferir un sarcòfag de plata i un altre de fusta policromada amb motiu del trasllat de les seves restes des de la tomba a terra al sarcòfag ofert pel rei. La imatge del sarcòfag és la més antiga que s'ha trobat de la Santa, en ella apareix el retrat del rei que, agenollat, venera les seves restes incorruptes. Actualment es conserva al Museu Diocesà de Barcelona.



Pel que fa a l'església, es va dedicar, des dels seus orígens, a Santa Maria. El poble va començar a anomenar-la, mica en mica, Mare de Déu de la Mercè, per la tasca de "mercès" que realitzaven els mercedaris. En aquella època se'n deia "mercès" a la redempció dels captius: "fer mercè" equival a alliberar de l'esclavatge; per aquest motiu, l'església de l'hospital dels frares era coneguda com l'església de la "mercè", i d'aquí va esdevenir el seu nom actual a l'església de la "Mare de Déu de la Mercè".

L'any 1335 es van construir dues capelles més, semblants a les existents; i a finals del segle XIV es va finalitzar la construcció de la torre. A meitat del segle XV van ser construïdes les capelles de Sant Hipòlit i Santa Úrsula, ja situades al costat del mar. L'església en aquell moment mesurava 35 per 22 metres. La coberta era de volta ogival i a les creus hi havia gravats els misteris de Nostra Senyora i les armes dels benefactors. A la façana s'hi trobaven "dues grans portes i el seu frontal d'un bonic treball en mosaic i sobre les portes es troba col·locada una bonica, alta i proporcionada imatge de Maria Santíssima de la Mercè". La façana era sòbria, amb un rosetó auster i algunes motllures ornamentals. Davant la façana, en l'angle amb el carrer Ample, els frares van emplaçar a mitjans del s. XV, el seu petit cementiri que va subsistir fins a principis del s. XIX. La imatge de la Verge de la Mercè que va presidir el timpà fins el s. XVIII va ser trobada en unes excavacions l'any 1942; avui dia està situada a la capella del Descens.

Va ser durant l'any 1361 quan començà la construcció del retaule d'aquesta primera església, a càrrec de l'arquitecte Bernat Roca. L'artista es comprometia a posar al centre del mateix, una imatge de la Mare de Déu amb dues llanternes. La imatge anterior a l'actual, que alguns identificaven com la de la "mà a la cara" es conserva al Museu Diocesà de Barcelona. La imatge actual mesura 1.40 m (set pams d'aquella època) i la seva elaboració s'atribueix a Pere Moragues, ja que era l'escultor que col·laborava habitualment amb l'arquitecte Roca. L'estil de la imatge també coincideix amb la que emprava habitualment l'escultor.




L' imatge és policromada i el seu rostre, d'una gran sensibilitat, amb unes faccions perfilades. Duu el cabell recollit al clatell i el cap descobert, segurament per poder col·locar-hi al damunt una corona metàl·lica. El mantell es tanca sobre el pit amb un fermall de contorn quadrat i sosté sobre els genolls el Nen Jesús. La majoria d'experts considera que el Nen és una mica posterior a la Verge, tot i que tant els plecs senzills i la manera de tractar les vestidures son molt semblants a l'estil gòtic, com en el cas de la Verge.



El retaule de l'altar major comptava també amb imatges de Sant Joan Evangelista, Sant Joan Baptista i Sant Pere Armengol. Al 1503 el pintor Antoni Marquès va decorar el retaule.

Al 1667, per voluntat del bisbe de Barcelona, el mercedari Fr. Alonso Sotomayor, es construí una cambra per a la Verge; per aquest motiu es va derruir l'antic retaule gòtic i el cadirat del cor. Al seu lloc es va aixecar un retaule barroc al centre del qual s'hi construí una gran finestra amb la cambra angelical, a través d'una escala accesible des de la sagristia s'hi podia ascendir per tal de venerar i admirar d'aprop la imatge de la Mare de Déu. Anys després, es va realitzar una escala per tal de facilitar el besamans en dies d'aglomeracions. Després d'eliminar altres dependències, es va construir, juntament amb la cambra de la Verge, un oratori amb una esvelta cúpula rematada per una llanterna, d'on es rebia la llum natural de l'estança.

En relació al convent, l'any 1605 el P. Antonio Simoni va decidir construir-ne un de nou, les seves obres es van finalitzar l'any 1636 essent Fr. Dalmau Serra el Mestre General de l'Ordre. Es va decorar el pont que comunicava la sagristia amb l'església i es va crear el pont que connectava el convent amb el cor. El claustre del convent, amb columnes fetes de marbre fosc, va ser obra de Jaume Granyer i mesura 26,40 m de costat.



Durant el segle XVIII, els frares s'adonaren que l'església se'ls quedava petita. Al Capítol General de 1764 es va aprobar la construcció d'una nova. La seva primera pedra va ser col·locada el 25 d'abril de 1765, com a director d'obra al capdavant l'arquitecte Josep Mas. El refectori del convent, va ser utilitzat com a església interna mentre duraven les obres, que es van allargar uns 10 anys, concluint el 9 de setembre de 1775. 

El nou temple es va edificar al mateix lloc que l'anterior i en la mateixa disposició, tot i que es va ampliar per la part del carrer Ample i es va allargar pel costat del presbiteri. Actualment la seva planta mesura 45,70 per 2',36 m.



Amb motiu de l'enderrocament de l'església gòtica l'octubre de 1767, es van remoure els ciments cercant el sepulcre de Sant Pere Nolasc, que no va ser trobat. Posteriorment, l'any 1782 es van realitzar algunes excavacions a la Baixada de la Canonja on van ser trobats algunes restes que no es van poder identificar.

Aquesta nova església es va inspirar en un estil barroc amb tendència italiana. Vicenç Marro va dissenyar el nou altar, que constava de dues estàtues col·locades a cada costat de Sant Pere Nolasc i Santa Maria de Cervelló; al centre la Verge estava rodejada d'àngels i amb dos captius als seus peus; sobre la Verge hi havia l'escut de la Mercè sostingut pels  àngels, obra de l'escultor Pere Serra; i sota seu una bonica estàtua de Santa Eulàlia. Un baldaquí de marbre per l'exposició del Santíssim completava aquest altar. Va ser inaugurat el dia 2 d'agost de 1794.

Amb tot això arribem al segle XIX, un segle que des dels seus inicis va ser molt convuls a causa de la Guerra del Francès (1808-1814), i nefast per a l'Ordre de la Mercè a Espanya. El convent va ser ocupat i utilitzat com a presó, destinat a caserna dels soldats francesos i italians i com a dipòsit d'intendència.

Al gener de 1814 es va tancar l'església i van desaparèixer les joies que havien estat donades a la Verge, així com el tron de plata que la ciutat havia regalat a la seva Patrona. La imatge de la Mare de Déu i el cos incorrupte de Santa Maria de Cervelló van sortir de l'església i es van poder guardar a la catedral per una major seguretat, retornant de nou a l'església l'any 1817. Aquell mateix any es va fer una processó a la catedral amb la imatge en motiu de la sequera i una altra el 1821 amb motiu del tifus.

L'any 1833, durant el Trienni Liberal (1820-1823), la comunitat va ser suprimida i el convent tancat de nou. Només l'església va poder seguir oberta com a parròquia. L'ajuntament va derruir els dos ponts que unien el convent amb l'església, que es van tornar a reconstruir  l'any 1824, l'any en que els frares van poder retornar al seu convent.

Al 1835, per un Real Decret de l'11 d'Octubre, les ordres religioses van ser suprimides a tota Espanya, i els mercedaris van deixar d'existir en aquest espai tan convuls del país fins que van poder tornar l'any 1878. Ja sense mercedaris, l'any 1869, la parròquia de Sant Miquel va ser traslladada a l'església de la Mercè, i en aquell moment l'església parroquial, es va passar a dir: "Parròquia de Sant Miquel i de la Mare de Déu de la Mercè". La seva porta renaixentista del s. XVI va ser desmuntada i reconstruïda entre 1871 i 1872 al carrer Ample, donant accés a la Basílica pel cantó lateral.

El convent va tenir diferents usos: oficina d'impostos, caserna d'un batalló de la Milícia Nacional, seu d'un regiment d'infanteria, casino militar... Finalment, el 29 d'agost de 1845 el nou capità General, Manuel Bretón, va convertir l'edifici en Capitania General de Catalunya. L'edifici va ser inaugurat el 10 d'Octubre de 1846.

Retornant a l'església de nou, l'any 1883 es va construir la cúpula sobre el creuer del tempre, obra de Joan Martorell. Aquell mateix any va morir el bisbe de Barcelona, José Urquinaona i Bidot i la seva tomba es va instal·lar al presbiteri de la Mercè, dins un sarcòfag de marbre sobre dues columnes al voltant de la porta de l'escala del cambril. Sobre aquest es va col·locar, l'any 1885, l'escultura del bisbe realitzada per Agapito Vallmitjana.

Amb ocasió de l'Exposició Mundial de Barcelona de 1888, es va finalitzar la cúpula i va ser coronada amb una majestuosa imatge en bronze de la Verge extenent el seu ceptre sobre la ciutat, obra de Maximí Solà. Aquell mateix any, la Verge va ser coronada canònicament a la catedral de Barcelona pel bisbe Jaume Català. A la sala annexa al cambril de la Mare de Déu es va instal·lar un relleu de marbre que representa el "Descens de la Verge davant de Sant Pere Nolasc", obra de Josep Llimona, el relleu va donar nom a la capella fins l'actualitat.



Amb motiu del 700 aniversari de l'Ordre de la Mercè, l'any 1918 la basílica va ser constituida Basílica menor, i se li va regalar el ceptre de l'Ajuntament com a Patrona de la Ciutat.

I amb tots els vaivens característics de la nostra història, arribem a l'any 1936. Al juliol va tenir lloc l'alçament que va donar punt de de partida a la guerra civil. Aquell mateix mes, la basílica va ser incendiada. Tot i que els bombers van actuar, només van procurar que el foc no arribés als edificis annexes. Gràcies a la intervenció d'alguns valents feligresos, la imatge de la Verge i el cos de Santa Maria de Cervelló van poder salvar-se de les flames i han pogut arribar íntegres fins els nostres dies. La imatge de bronze que coronava la cúpula va ser fosa per a ús militar. Tot allò que succeí a l'església de la Mercè ho va descriure, punt per punt, mossèn José Sanabre, arxiver de la diòcesi de Barcelona: “La tarde del 19 de julio la chusma frenética invadió el edificio de Capitanía General y, acto seguido, se dirigió a la iglesia de la Merced exigiendo su destrucción. No fue hasta el día siguiente que, acompañados de la fuerza pública, pudieron penetrar en el templo después de disparar numerosas balas de fusil contra la fachada. Acto seguido prendieron fuego en el interior de la iglesia de manera que se quemaron las pinturas de la bóveda mayor, se ahumaron los frescos la de la cúpula. Las tribunas de madera, el órgano y todas las imágenes de los altares laterales quedaron destruidas. Los bomberos velaron para que el fuego sólo quemara la iglesia y no pasara a las viviendas cercanas. El fuego fue avivado de nuevo en varias ocasiones los días posteriores”.

La imatge de la talla de la Verge va ser llençada des del cambril sobre el Sagrari de l'Altar Major i, dies després, altres revolucionaris van tombar-la a terra davant l'altar.

El pare Lluís Pelegrí Nicolás, beneficiat de l’església i martiritzat per aquest motiu el 29 de març de 1937, es va proposar salvar la imatge gòtica. Després de conèixer com havia quedat la imatge, va demanar ajut a una família de la parròquia ben relacionada mb el Conseller de Governació de la Generalitat de Catalunya, don José María España Sirat. A les quatre de la tarda del 27 de juliol van sortir de la Conselleria de Governació tres agents de confiança del conseller, juntament amb dos carabiners, dos guàrdies d’assalt i dos guàrdies civils. A ells es va unir Teresa Coll, que havia gestionat l’operació amb el conseller. El grup, en una camioneta, es va desplaçar fins la Mercè amb la finalitat de recuperar la caixa forta amb les joies de la Verge i que els assaltants no havien localitzat perquè havia quedat protegit en un mur del cambril. Un cop buidada la caixa van baixar al presbiteri i, al passar per davant de la imatge caiguda davant l’altar, la srta. Coll va suggerir emportar-se també aquella mostra d’art.

Els components del grup es van quedar sorpresos d’aquella proposta tan insòlita però un dels agents que havia estat instruït pel conseller i el serraller que va obrir la caixa forta van recolzar la idea i, finalment, la imatge va ser col·locada a la furgoneta i tapada amb un llençol que intencionadament havia agafat la srta. Coll. Seguidament van anar a Capitania on havien de recollir una altra caixa de cabdal que havia estat a la rectoria. Un cop al pati central, apartats ja de la curiositat pública, van baixar de la camioneta la imatge de la Verge i la van amagar dins d’una cambra sota una gran escala on es guardaven els estris de neteja i on també havien guardat les restes mortals de Santa Maria de Cervelló.

El conserge de capitania va cuidar els objectes sagrats durant dos mesos. El 28 de setembre de 1936 el Director del Servei de Museus de la Generalitat va ordenar el trasllat de la imatge i el sarcòfag de Santa Maria de Cervelló al Museu del Palau Nacional de Montjuïc on van ser restaurades. Després del trasllat, el cos de Santa Maria de Cervelló va quedar abandonat a capitania. Va ser l’arquitecte Josep Francesc Ràfols Fontanals (1889-1965), incorporat al servei de guardamobles de la Generalitat, qui el recollí i va tenir guardat a casa seva fins el 1939, i fins i tot va servir com altar i es va celebrar missa sobre el cos de la santa clandestinament en més d’una ocasió. El conseller España va haver d’exiliar-se el 23 d’octubre de 1936 ja que la seva vida corria perill per haver protegit religiosos i objectes de culte.

L’Església de la Mercè va quedar abandonada, presentant un aspecte desolador, amb la sala del descens totalment derruïda, junt al cambril, on cremaren els quadres del somni de Sant Josep i la plaga de llagostes. Els arcàngels de la porta de Sant Miquel van ser també destrossats, així com les imatges de Sant Joaquim i Santa Anna de Ramon Amadeu; Sant Hipòlit i Sant Antoni de l’altar de Sant Josep Oriol; els arcàngels de Salvador Gurri de la capella del Santíssim i, a l’altar de Santa Maria de Cervelló, les imatges de Sant Antoni de Pere Serra, Santa Isabel d’Enrique Clarassó i Sant Pere Nolasc d’Amadeu. 

Al finalitzar la guerra, entre 1940 i 1976, la Basílica va experimentar un ràpid procés de restauració. Acabada la guerra, els Capitans Generals de l’Exèrcit (Álvarez Arenas, Orgaz, Kindelán...) van posar a disposició de la parròquia el batalló d’armes d’Enginyers. Les successives obres de reconstrucció van ser sufragades en gran part per entitats privades. Entre 1939 i 1947 es va rehabilitar el paviment de la nau, els altars laterals, la sagristia i la capella del Santíssim. Entre 1948 i 1955 es va treballar en el cambril i en la sala del Descens. Al 1956 es va col·locar la nova imatge de la Mare de Déu dalt la cúpula, ja que l’anterior havia estat derruïda i fosa a l’inici  de la guerra civil. Aquesta imatge és obra dels germans Miguel (1879 a 1959) i Luciano (1880-1951) Oslé Sáenz de Medrano, de bronze i feta en una foneria de Valls.

Francesc Folguera va dibuixar les portes de la sagristia i del cambril. A les petxines de la cúpula i als arcs del presbiteri trobem pintures al fresc de Josep Obiols Palau (1894-1967). Pallàs va dirigir la restauració de la porta de Sant Miquel i Lluis Bonet va fer l’escala del cambril el 1972, el mateix any que Pau Macià Pons va realitzar les pintures decoratives de l’intradós de la volta de la nau. Oriol Sunyer Gaspar (1923-1990) va fer el nou tron de plata de la Verge.

Tot i que es va respectar l’estil barroc original de la basílica, alguns elements es van haver de realitzar de nou: les pintures interiors, les motllures,... Gairebé totes les escultures de les capelles laterals van ser elaborades per l’escultor barcelonès Claudi Rius. L’altar major va ser projectat el 1959 per l’arquitecte Francesc Folguera, amb el presbiteri folrat de marbre de diferents colors. Una nova imatge de bronze, més gran que l’anterior i d’unes 5 tones, va ser col·locada sobre la cúpula de la Basílica el 1959.

L’any 1936 se celebra el LXXV aniversari de la coronació canònica de la Verge i es va estrenar el nou tron de plata. El 26 de juliol de 1964 el bisbe de Barcelona doctor Gregorio Modrego Casaus va establir la germandat de la Mare de Déu de la Mercè, i durant aquell mateix any es van retirar les vestidures de la imatge, per poder ser contemplada tal i com s’havia esculpit al segle XIV per Pedro Moragas. El 22 de febrer de 1976 van visitar la Basílica els Reis d’Espanya.

A la plaça, el febrer de 1983, es va instal·lar la font de Neptú inaugurada el 24 d’abril de 1826 al moll dels pescadors del port, obra d’Adrià Ferran Vallès (1774-1840). La part escultòrica de la fons es de Celedonio Guixà.
 
Al 1992 va quedar restaurat l’antic palau de Girona, davant l’església, destinat al Registre Civil. 
Durant el 1990 i el 1991 es va procedir a la refracció del paviment de l’església i la neteja de la façana principal sota la direcció de l’arquitecte Jordi Bonet i Armengol.
 
Com a colofó final en tot aquest procés de restauració, el 21, 22 i 23 de setembre de 2018 va ser inaugurat el nou orgue de la Basílica en un meravellós festival amb la participació d’intèrprets com Maria Nacy, Montserrat Torrent i l’organista francès Thomas Ospital. L’orgue va ser beneït al novembre pel Sr. Cardenal D. Josep Omella, sent l’organista de cerimònia D. Héctor Paris. L’orgue va ser construït pel cèlebre mestre d’orgues alemany D. Gérard Grenzing.
 


A mode de conclusió, els mercedaris van tornar l'any 2018 a la basílica per a la seva cura pastoral a petició de l' Excssim. Cardenal D. Joan Josep Omella, amb motiu del vuitè centenari de la Fundació de l'Ordre de la Mercè. El seu rector en l'actualitat és el P. Fermín Delgado Ramírez.


Barcelona i la Mercè


BARCELONA

La ciutat de Barcelona és una ciutat i metròpoli dins la costa mediterrània de la Península Ibèrica. Capital de Catalunya, tant de la Comunitat Autònoma com de la província de Barcelona i la comarca del Barcelonès. És també la segona ciutat en població i pes econòmic d’Espanya. El municipi creix sobre una plana encaixada entre la serralada Litoral, el mar Mediterrani, el riu Besòs i la muntanya de Montjuïc. La ciutat acull les seus de les institucions d’autogovern més important de Catalunya: La Generalitat i el Parlament de Catalunya. Per haver estat la capital del Comptat de Barcelona rep sovint el sobrenom de Ciutat Comtal.



LA FESTA DE LA MERCÈ

Després que el Papa Pius IX declarés la Mare de Déu de la Mercè com a patrona de la ciutat, Barcelona va començar a celebrar les seves festes patronals al setembre; un mes molt adient per fer-ho ja que les principals activitats agrícoles havien acabat i era el moment de donar les gràcies per les collites i celebrar-ho. 

La Mercè com a festa va prendre importància al 1902, sota l’impuls de Francesc Cambó, es va celebrar una Festa Major que es convertí en model de totes les que encara avui dia se celebren arreu de Catalunya. La festa de Mercè, no obstant, va patir molts alts i baixos degut a la guerra civil, les mancances de la post guerra i els anys del franquisme.

Amb l’arribada de la democràcia, la Mercè va esdevenir una festa autènticament popular, gràcies a la col·laboració de les entitats de tota la ciutat. Avui, la Mercè, és una festa que ocupa festivament un gran nombre d’espais públics amb una programació centrada en la cultura mediterrània. En menys d’una setmana, Barcelona reuneix una gran programació d’art de carrer, cercaviles, concerts, danses tradicionals i moltes altres activitats que donen a la ciutat un caràcter de festa i alegria. Totes les activitats lúdiques de la Mercè son, en realitat, un compendi de la cultura popular de tota Catalunya. Apareix la sardana gironina, els castellers i els diables del Camp de Tarragona, les danses que es mantenen vives arreu del territori català, així com el guirigall propi de les colles geganteres i dels capgrossos.



La gran especialitat barcelonina son les cercaviles, derivades de les processons que fa segles se celebraven per la diada de Corpus. Es tracta dels espectacles de carrer més antics que es conserven. Avui, com antigament, l’organització de les cercaviles compta amb grups de la cultura popular que treballen colze a colze com artistes de carrer. La seva feina conjunta serveix per mantenir vigent la vocació festiva i teatral amb la que van néixer els espectacles.
 
En l’àmbit religiós, des de fa pocs anys, s’ha recuperat la tradicional processó de la Mare de Déu de la Mercè que recorre des de la Basílica fins la Catedral, on culmina amb la celebració de la Santa Missa. Té lloc la Novena de la Mercè, amb el res del rosari i la missa predicada cada dia per un capellà diferent. El dia de la Mercè, nombrosos devots a la Patrona s’apleguen a la Basílica per visitar-la, plena de feligresos, la Missa més representativa és la Missa d’autoritats celebrada a les 10 del matí, està presidida per l’arquebisbe de la ciutat i hi sol participar una bona representació de les autoritats civils i militars de la ciutat.





Arxiu històric de la Basílica



Els orígens

Va ser durant el pontificat del bisbe de Barcelona Berenguer de Palou (1212-1241), el sepulcre del qual es pot admirar en un arcosoli de la capella de Sant Miquel a la girola de la catedral, quan es produí la miraculosa aparició de la Mare de Déu a Sant Pere Nolasc, segons la tradició, el dia 2 d’agost de 1218 i el 10 del mateix mes i any es fundà l’Orde de la Mare de Déu de la Mercè a la seu barcelonina, amb assistència del rei Jaume I d’Aragó, el bisbe Berenguer de Palou i Sant Ramon de Penyafort, amb intenció de rescatar els captius en poder deis musulmans. L’Orde establert oficialment entre 1222 i 1228, adoptà l’escut amb la creu d’argent sobre güella de la catedral i les quatre barres d’Aragó. El 1045 s’havia fundat l’hospital d’En Guitart o de Santa Eulàlia, establert a la Casa de la Canonja, prop de la catedral, per tal d’atendre als pobres i als pelegrins. En el seu recinte hi morí el 19 de juliol de 1131 el comte de Barcelona Ramon Berenguer III. L’any 1218 el rei Jaume I va cedir l’hospital al recent creat Orde de La Mercè per tal que hi fundés el seu primer convent.

El 5 d’agost de 1232 Ramon de Plegamans donà uns terrenys de l'Arenal de les Roquetes o dels Còdols als Mercedaris i tot seguit es començà a edificar el nou hospital de Santa Eulàlia que s’enllestí el 1234. L’any següent, 1235, el papa Gregori IX (Hugolino) va aprovar les constitucions de l’Orde. El 1245 el papa Inocenci IV (Sinibaldo Fieschi, 1243-1254) per mitjà d’una Butlla apostòlica posa l’hospital sota la protecció de la Santa Seu. El 1249 el bisbe Pere de Centelles (1243-1251) atorgà un privilegi per tal que l’església del convent tingués caràcter públic.
 

El primer convent mercedari

L’any 1252 es bastiren els ponts damunt del carrer de la Mercè que uniren el convent i l’església amb permís del rei Jaume I, que tenia habitació en el convent, on residí el 1401, la reina Violant de Bar, vídua de Joan I. El 1265 es creà l’orde femení de la Mercè i va ser-ne la primera superiora Santa Maria de Cervelló (1230-1290). El 1267 restà enllestit el primer temple d’estil gòtic. El 1272 es tingueren les primeres constitucions de l’Orde i el 1290 morí la primera priora, Santa Maria de Cervelló, que va ser enterrada a l’església de la Mercè.

Entre 1336 i 1377 l’arquitecte Jaume Cercés dirigí importants obres de reforma de l’església i, el 1343, s’obrí la porta del carrer Ample.

El 1361 Bernat Roca va fer l’altar major amb un retaule en forma de tabernacle. Hi havia una Mare de Déu de 7 pams d’alçada que podria ser l’actual. El 1380 s’instal·là l’urna per a les despulles de Santa Maria de Cervelló, regal del rei Pere III, el Cerimoniós. El 1389 es bastí el campanar de l’església gòtica.

El 27 de gener de 1401 el rei Martí I, l’Humà concedí a l’església el títol de capella reial i als frares de la Mercè la dignitat de capellans reials. El 1419 es completà la façana gòtica de l’església, l’aspecte de la qual és conegut per un dibuix incorporat a un document de l’Arxiu de Protocols Notarials.

El 1492 es començà un nou retaule major amb arquitectura de Pere Duran i escultures de Sant Joan Evangelista i Sant Joan Baptista de Joan Casel o Kassel, que acaba Guillem Duystach, ambdós alemanys. El 1501 es va fer el cadirat del cor amb fustes d’alber i roure de Flandes a càrrec de Pere Torrent mentre que continuà l’obra del retaule el pintor Antoni Marqués l’any 1503. El 1516 es constituí la portalada renaixentista de la parròquia de Sant Miquel, al costat de la Casa de la Vila, amb arquitectura de Pere mateu i Gabriel Pelliser i escultura de René Ducloux, francès.


El convent renaixentista de la Mercè

El 1650 es construí el nou convent en estil renaixentista i columnes de marbre negre al claustre. És el que ara fa de Capitania General. El 1605 s'inicià l’obra per l’arquitecte Jeroni Santacana i la continuà Jacint Santacana (1613-1621). El 1637 es treballà al claustre i el 1651 s’enllestí la porteria i l’escala. Llorenç Passolas va fer els arrambadors ceràmics del claustre. 

El 1667 es destruí el retaule gòtic i es va fer el nou d’estil barroc, de 20 metres d’alçada i vuit d’amplada amb una finestra central per al cambril, o cambra angelical. Al mateix temps es desmuntà el cadirat del cor. El 1671 s’havia fet la nova sagristia que es va incendiar el 10 de setembre de 1687.

El 25 de setembre de 1687 el Consell de Cent proclamà a la Mare de Déu de la Mercè patrona de la ciutat i li demanà que deslliurés la ciutat de la terrible plaga de llagostes, el que s’aconseguí el 15 de setembre de 1688. El 1689 es va fer la cadira o tron d’argent per a la Mare de Déu i s’instal•là l’orgue. El 1693 el Consell de Cent regalà l’urna d’argent que conté l’antiga de fusta policromada, amb motiu de la canonització de Santa Maria de Cervelló. El 28 de setembre de 1705 caigué una bomba d’artilleria al presbiteri i matà a una dona. El 23 de juliol de 1714 la Mare de Déu es diposità a la catedral durant el setge de la ciutat. El 1755 Josep Buxà va fer el nou orgue.


La nova església

El 1765 es començà a bastir el temple actual, concretament el 25 d’abril, segons projecte de l’arquitecte i contractista Josep Mas Dordal, autor del palau Moja (1776-1786), de la reforma de l’església d’Arenys de Mar (1774-1784), de la parròquia de Sant Vicenç de Sarrià, del poble i església de nova planta d'Almacelles (1774-1777), del palau nou del bisbe Gabino Valladares i Messía a la plaça Nova de Barcelona (1782-1786) i de la Taula de Comuns Dipòsits a la plaça de Sant Jaume. També s’encarrega de la construcció del port de Palamós. Va ser numerari de l’Acadèmia de Ciències des de 1789. Treballà en col·laboració amb el seu germà Pau, també arquitecte.

El 25 d’abril de 1765 el marquès de Mina, Capità General de Catalunya, per expressa delegació del rei Carles III, va posar la primera pedra del temple. Calgué enderrocar l’església gòtica i aleshores el gran retaule barroc passà a la parroquial de Sant Esteve de Granollers i, el 1917, al Museu d’Art de Catalunya.

Les obres continuaren al llarg de deu anys i en l’ornamentació hi col·laboraren l’escultor Carles Grau (1714-1798) en la façana, amb l’estil que va usar a l’església de Santa Marta i al palau del duc de Sessa. En els altars hi havia imatges de Salvador Gurri (1749-1819) i Pau Serra (1749-1806).

El dia 10 d’agost de 1775 es portà la imatge de la Mare de Déu a la catedral i des de la seu, processionalment, a la nova església.

Les celebracions es prolongaren fins el 14 de setembre. El 9 de dit mes s’havia fet la benedicció del temple nou. L’altar major el projectà l’arquitecte Vicent Marro, valencià, i va ser inaugurat el 2 d’agost de 1794.
 


El segle XIX

Fins aquest punt es pot entendre que l’església de la Mercè va sofrir molts canvis i almenys existiren tres temples successius d’estils tardoromànic o gòtic primitiu, gòtic i barroc. Els primers desaparegueren, però per voluntat dels mercedaris. En els segles XIX i XX foren altres circumstàncies que perjudicaren la fàbrica de l’església. El 1806 es varen suprimir els enterraments a l’interior de l’església, les lloses tombals de molts dels quals es trobaren en els treballs de restauració de 1990. El 1808 els francesos es feren amos de Barcelona i el 1814 evacuaren la població, però s’endugueren el tron de plata de la Mare de Déu. Entre el 31 de març i el 3 de juliol de 1814 les imatges de la Mare de Déu i la tomba de Santa Maria de Cervelló estigueren al redós de la catedral per evitar profanacions.



A les darreries del trienni liberal, el 18 de gener de 1823, l’Ajuntament ordenà la demolició dels ponts damunt del carrer de la Mercè, tal com va fer a la plaça Nova, carrer dels Comtes i carrer de Santa Maria. El mes següent una Reial Ordre suprimia el convent de la Mercè.

Amb la llei d’Amortització de Béns Eclesiàstics de Mendizábal es produí l’exclaustració dels Mercedaris i el convent es convertí en oficines de l’amortització, caserna de la Milícia Nacional i en teatre per tal de reunir diners per a la Milícia. 

En ocasió de la visita del rei a Barcelona, el Capità General deixà el palau de l’antiga Ala dels Draps i passà al convent de la Mercè que, d’ençà de 1846 essent Capità General Manuel Bretón, es convertí en Capitania General.

El 2 d’agost de 1868 el papa Pius IX (Joan Mª Mastai-Ferretti, 1846-1878) proclamà la Mare de Déu de la Mercè patrona de la diòcesi de Barcelona.

Aquest mateix any va ser enderrocada l’església parroquial de Sant Miquel, al costat de l’Ajuntament, i la porta renaixentista del segle XVI de René Docloux va ser desmuntada i reconstruïda al carrer Ample, entre 1870 i 1872. Des d’aleshores l’església de la Mercè es convertí en parròquia de Sant Miquel i la Mare de Déu de la Mercè.

El 1883 va morir el bisbe de Barcelona Josep Urquinaona i Bidot i la seva tomba s'instal·là al presbiteri de la Mercè en un sarcòfag de marbre sobre dues columnes entorn de la porta de l’escala del cambril. Damunt es va col·locar la figura del bisbe, de l’escultor Agapit Vallmitjana, l’any 1885.

L’octubre de 1888 es va inaugurar la nova cúpula de la Mercè poc després dels actes commemoratius de la coronació canònica de la Mare de Déu, el 21 d’agost, de mans del bisbe J. Català i Albosa, a la catedral. La cúpula va ser capçada per una escultura de la Mare de Déu, obra de bronze de Maximí Sala i Sánchez i la sotavolta de la cúpula va ser pintat, amb escenes de la coronació de la Mare de Déu, per Victoria Codina i Langlin (1844-1911).

Aleshores és quan restà enllestida la reforma de l’escala i del cambril on es va situar el nou tron de la Mare de Déu en metall fos per N. Solà segons projecte de Joan Martorell i Montells (1833-1906). Uns anys després, el 1895, el bisbe regalà a la catedral un quadre de grans proporcions del pintor Francesc Galofre i Oller (1865-1942), que representa l'acte de la coronació a l’altar major de la catedral. Estigué a la capella de Santa Llúcia, després passà a la sala al costat del cambril a la Mercè i el 1983 es va posar en el tester de la Sala de la Mercè en el sobreclaustre de la catedral.


El segle XX

L’any 1914 es va fer la restauració de la capella del Santíssim en el cantó del carrer Ample i es situaren a la nau del temple les dues trones de marbre i metall de l’arquitecte Ramon Maria Riudor i Capella (1868-1938). El 1916 s’enllestiren les obres de la sala al costat del cambril o sala del Descendiment de la Mare de Déu, o de l’Escolania, amb l’altar de l’arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia (1858-1931) on hi havia el relleu de marbre que representava el Descendiment, obra de l’escultor Josep Llimona i Bruguera (1864-1934). En la sala hi quedaren la pintura de Galofre Oller de la Coronació, cedida pels canonges de la seu, i la pintura que regalaren els Consellers el 1688 commemorativa de la fi de la plaga de llagostes. El 1917 el pare Gazulla va publicar el plànol de l’església gòtica que dibuixà l’arquitecte Lluís Domenech i Montaner.

El 24 de setembre de 1918 es commemorà el VI Centenari del Descendiment de la Mare de Déu prop de Sant Pere Nolasc, Sant Ramon de Penyafort i el rei Jaume I i en aquella ocasió el Papa Benet XV (Giacomo della Chiesa, 1914-1922) atorgà a l’església el títol de Basílica Menor. Va ser aleshores que el pintor Juli Borrell i Pla (1877-1957) va pintar la sotavolta de la nau i damunt de la llinda de la porta de la part de l’Epístola del presbiteri es va posar un baix relleu de marbre de l’escultor Josep M. Camps i Arnau que representa al Papa que entrega el títol de Basílica al bisbe de Barcelona, Reig i Casanovas.

El 1928, i en preparació de l’Exposició Internacional, l’arquitecte Adolf Florensa i Ferrer (1889-1968) dirigí les obres de reforma de la façana de Capitania General i es col·locaren en el claustre les rajoles de València dels arrambadors amb representacions mercedàries i les armes de diferents capitans generals que substituïren les del segle XVII, obra de Llorenç Passoles, que havien desaparegut a les darreries del segle XIX.


La destrucció de 1936

Hi arribem a la terrible destrucció de juliol de 1936. Tot el que va passar a la Mercè ho va descriure, fil per randa, mossèn Josep Sanabre, arxiver que fou de la diòcesi. La tarda del 19 de juliol la xurma frenètica envaí l’edifici de Capitania General i, tot seguit es dirigí a la Mercè exigint la destrucció. No va ser però fins a la tarda de l’endemà que, amb acompanyament de la força pública, pogueren penetrar en el temple després de disparar nombrosos trets de fusell contra la façana. Tot seguit profanaren les imatges i calaren foc de manera que es cremaren les pintures de la volta major, es fumaren les de la cúpula i tot el que eren les tribunes i altar va restar destruït. Els bombers vetllaren perquè només cremés l’església i el foc no passés a les cases veïnes. El foc va ser avivat de nou diverses vegades en dies posteriors.




La imatge de talla de la Mare de Déu va ser llençada des del cambril damunt del sagrari de l’altar major i, dies després, uns altres revolucionaris la tiraren a terra davant de l’altar.

El pare Lluís Pelegrí i Nicolau, beneficiat de l’església i martiritzat per aquesta raó el 29 de març de 1937, es proposà rescatar la imatge gòtica. Després d’assabentar-se de com havia quedat la imatge va fer gestions prop d’una família que vivia al barri i que tenia relació amb el Conseller de Governació Josep Maria España i Sirat. A les quatre de la tarda del dimarts 27 de juliol sortiren de la Conselleria de Governació tres agents de la confiança del Conseller, la senyoreta Teresa Coll, dos carabiners, dos guàrdies d’Assalt i dos guàrdies civils amb una camioneta anaren a la Mercè amb la missió concreta de recuperar la caixa forta amb les joies de la Mare de Déu que era al cambril. Un cop en les seves mans la caixa baixaren del cambril i en passar per davant de la imatge tombada en el sol del presbiteri, la Srta. Coll suggerí que també podrien endur-se l’escultura. Els components del grup es quedaren parats davant la insòlita proposta però un dels agents que havia estat instruït pel Conseller i el serraller que obrí la caixa forta donaren suport a la idea i finalment s’endugueren la imatge que va ser col·locada a la furgoneta i tapada amb un llençol que, previsorament, tenia la Srta. Coll.

Anaren aleshores a Capitania on havien de recollir una altra caixa de cabals que havia estat a la rectoria. Un cop en el pati central, fora de la curiositat pública baixaren de la camioneta la Mare de Déu i l’amagaren dintre d’un quartet sota l’escala on hi havia els estris de neteja i on s’havien dipositat els restes de Santa Maria de Cervelló. El conserge de Capitania cuidà dels sagrats objectes al llarg de dos mesos. El 28 de setembre de 1936 el director del Servei de Museus de la Generalitat manà el trasllat de la imatge i del sarcòfag de Santa Maria de Cervelló al Museu Nacional de Montjuïc on restauraren ambdues peces. Quan el trasllat al Museu, el cos de Santa Maria restà a Capitania i el recollí l’arquitecte Josep Francesc Ràfols i Fontanals (1889-1965), aleshores incorporat al Servei de Guardamobles de la Generalitat i el tingué a casa seva fins a 1939 i inclús es celebrà missa damunt del cos de la santa, clandestinament, diverses vegades. El Conseller Josep M. España abandonà el país el 23 d’octubre de 1936 car els revolucionaris el volien assassinar per haver salvat a religiosos i obres d’art. La Mercè abandonada feia fredat pel seu desolador aspecte havent-se perdut l’altar de la sala del Descendiment amb les pintures de la plaga de la llagosta i el somni de Sant Josep. Els arcàngels de la porta de Sant Miquel foren igualment destroçats així com les imatges de Sant Joaquim i Santa Anna de Ramon Amadeu a l’altar de Sant Josep i el Sant Hipòlit i el Sant Antoni de l’altar de Sant Josep Oriol, els arcàngels de Salvador Gurri de la capella del Santíssim i, a l’altar de Santa Maria de Cervelló, el Sant Antoni de Pere Serra, la Santa Isabel d’Enric Clarassó i el Sant Pere Nolasc d’Amadeu.

La reconstrucció

Acabada la guerra es començà immediatament el procés de restauració amb l’ajut dels Capitans Generals senyors Álvarez Arenas, Orgaz i Kindelán que posaren a disposició de la parròquia diversos batallons d’enginyers. La reconstrucció del cambril la començà l’arquitecte Joan Ventura i Pòlit i després hi col·laboraren també els seus col·legues Francesc Folguera i Grassi (1891-1960), Camil Pallàs i Arisa (1918-1982), Josep M. Sagnier i Lluís Bonet i Garí.

Entre 1939 i 1947 es va refer el paviment de la nau, els altars laterals, les sagristies i la capella del Santíssim. Entre 1948 i 1955 es treballà al cambril i a la sala del Descendiment. Entre 1945 i 1950 en els altars laterals, el 1956 es col·locà la nova imatge de la Mare de Déu de bronze dalt de la cúpula obra deis germans Miquel (1879-1959) i Llucià (1880-1951) Oslé i Sáenz de Medrano, feta en una fundició de Valls. Folguera és l’autor de les portes de la sagristia i del cambril. A les petxines de la cúpula i arcs del presbiteri hi ha pintura de Josep Obiols i Palau (1894-1967). Pallàs dirigí la restauració de la porta de Sant Miquel i Lluís Bonet va fer l’escala del cambril el 1972, any en què Pau Macià i Pons va fer les pintures decoratives de la sotavolta de la nau. Oriol Sunyer i Gaspar (1923-1990) va fer el nou tron de la Mare de Déu en argent.

En el curs de les obres de restauració, l’any 1942, es trobà enterrada una imatge de terracota de la Mare de Déu que estigué en el timpà de l’església gòtica. Es va portar al Museu Diocesà.

El 1950 el senyor Vicenç Ros i Batllevell adquirí en un antiquari, i procedent de Mallorca, un dels plafons ceràmics de Llorenç Passoles de l’arrambador del claustre i el diposità al Museu Vicenç Ros de Martorell.

El nou altar major està enllestit el 1960, i el 1963, calgué reformar-lo per tal de situar-lo de cara als fidels, segons normes conciliars.
 


Darreres actuacions a l’església

El 1963 es celebra el LXXV Aniversari de la coronació canònica i es va estrenar el nou tron de plata. El 26 de juliol de 1964 el bisbe de Barcelona doctor Gregori Modrego i Casàus establí la Germandat de la Mare de Déu de la Mercè. També el 1964 es tragueren les vestidures de la imatge de la Mercè del segle XIV atribuïda a Pere Moragas. El 22 de febrer de 1976 visitaren la Basílica els reis d’Espanya i el 7 de juliol de 1981 morí el Rector Mossèn Llorenç Castells i Pujol que no pogué arribar a veure l’obertura de la plaça de la Mercè enfront de la façana principal que havia estat una de les seves majors il·lusions. A la plaça pel febrer de 1983, s’hi instal·là la font de Neptú inaugurada el 24 d’abril de 1826 al Moll de Pescadors del port. És obra d'Adrià Ferran i Vallès (1774-1840) amb algunes escultures de Celedoni Guixà.

Durant l’any 1991 es procedí a la refacció del paviment de la nau i a la neteja de la façana principal, sota la direcció de l’arquitecte Jordi Bonet i Armengol. El 21 de gener de 1992 es va imposar la medalla de la Germandat a les primeres germanes de la Mercè.
 

L’església de la Mercè

L’església de la Mercè és un monument de l’arquitectura del segle XVIII amb característiques marcadament clàssiques. El seu arquitecte Josep Mas Dordal s’inspirà en l’estil del classicisme francès dels Lluïsos i conté elements certament barrocs dintre duna gran senzillesa de línies. La cúpula és obra de Joan Martorell i Montells, el 1888, i també té un aire francès dintre de l’eclecticisme de l’època. S’adiu molt amb l’edifici que ell mateix projectà al carrer Ample, i que ara esguarda la nova plaça de la Mercè, que va ser de la Societat de Crèdit Mercantil i es construí el 1900, quan guanyà el premi al millor edifici de l’any.

L’estructura interior conserva les línies originals per bé que els altars tingueren de refer-se tots després de 1939.

L’altar major té al damunt l’obertura del cambril o cambra angèlica i tot el presbiteri està forrat de marbres de diferents colors.

A dreta i esquerra té les portes que menen al cambril i a la sagristia i tot seguit ve el creuer o transsepte a quins extrems hi ha els altars de Santa Maria de Cervelló, a la dreta, i el de Sant Pere Nolasc a l’esquerra.

A la part de l’Evangeli segueixen els altars laterals entre contraforts que corresponen a Sant Miquel, la Mare de Déu dels Dolors, que condueix a la capella del Santíssim, la Mare de Déu de l’Esperança, del Sant Crist i les Fonts baptismals. A la part de l’Epístola hi ha els altars de Sant Josep, la Mare de Déu dels Desemparats, de Sant Ramon de Penyafort i de Sant Iu, tots ells amb imatges modernes.

Al carrer de la Mercè hi ha una porta que dóna a l’antesagristia amb l’escala que permet pujar a la Sala del Descendiment on es conserva el tron de la Mare de Déu projectat per Joan Martorell.

Per anar al cambril es pot pujar al presbiteri i a través de la porta, que és ensems el monument tombal del bisbe Urquinaona, remuntar l’escala i porta a l’antecambril i des d’aquest a la cambra angèlica.

La devoció dels barcelonins per la Mare de Déu de la Mercè ha estat intensa i continuada i son molts els parroquians i moltes altres persones de Barcelona i de tot Catalunya que es fan presents a la basílica per tal de pregar davant de la Mare de Déu.

El dia 24 de setembre la multitud que va a l’església la fa totalment insuficient. Les autoritats, els membres de la Germandat i tots els feligresos envolten la figura de l’Arquebisbe que concelebra amb el senyor Rector i altres sacerdots.

La Festa Major de Barcelona és la festa de la Mercè i l’ofici a la Basílica el seu acte capital.

El costum dels equips esportius que ofrenen a la Mare de Déu els trofeus que aconsegueixen en els diferents campionats és una altra mostra de la popularitat i estima ciutadana pel santuari.

Els catalans que viatgen per les Amèriques veuen amb il·lusió tantes esglésies de l’Orde Mercedari amb el seu escut de la creu de la catedral de Barcelona i les quatre barres d’Aragó.

La Ciutat Comtal té amb la basílica de la Mercè un dels seus millors atractius de caràcter espiritual i artístic i punt de referència internacional de pietat mariana.

Barcelona, divendres, 20 de març de 1992. Festivitat de Santa Alexandra,
Joan Bassegoda i Nonell,
de la Germandat de la Mare de Déu de la Mercè.


Arxiu històric de la Basílica

 



Espiritualitat mercedària


La basílica de la Merced de Barcelona guarda el tesoro más hermoso de la espiritualidad mercedaria. Imagina que entras en el recinto sagrado; y en lo alto, en el centro, enmarcada en resplandores la imagen de María.
Sobre el frontis de la puerta en la fachada exterior una frase latina, tomada del libro del Apocalipsis nos pone sobre aviso: Una mujer vestida de sol, con la luna bajo los pies y coronada de doce estrellas.
Y es que la Orden de la Merced tiene arraigada profundamente la devoción de María como una señal de su espiritualidad.
María, la madre de Dios, madre de Jesucristo, es la Madre del Redentor, la que ha engendrado a nuestro Salvador.

El título con que se conoce es Merced, que significa don, regalo, pago y rescate; y que hace referencia al carisma y trabajo apostólico de los mercedarios a lo largo de ocho siglos que es la redención de cautivos, prisioneros por su fe. El carisma de redención se llamaba en la Edad Media, obra de Merced; y por la labor realizada a los mercedarios y a la advocación de María, se le tituló de la Merced. María de la Merced es madre de los cautivos, de todos los prisioneros y encarcelados, que se dirigen a Ella con la esperanza de la libertad.
¿De dónde brota el aspecto mariano de la espiritualidad mercedaria? Del evangelio de Juan 19, 25-27. Jesús mismo pone en manos del discípulo amado a María, a la que le da el título de Madre. María se convierte en la madre de la humanidad y de la familia de los discípulos de Jesús. Se une en la cruz de Jesús, su redención y la maternidad universal de María.

Siendo importante la figura de María, en la espiritualidad mercedaria, como clave de bóveda se encuentra la identificación con Jesucristo Redentor.
La vida mercedaria tiene como centro a Cristo que se identifica con los pequeños del Evangelio, los cautivos. Se construye un paralelismo entre la redención obrada por Jesucristo, por medio de la entrega de su propia vida ha redimido a la humanidad cautiva del poder del pecado, con la liberación de las cadenas de la opresión y de la cautividad, que también es necesario romper para devolver la libertad. Y siguiendo la clave de identificación, debe hacerse incluso con la ofrenda de la propia vida. El mercedario trata de vivir su vida haciéndose reflejo de Cristo en su misterio redentor. ¿De dónde brota el aspecto de identificación con Cristo de la espiritualidad mercedaria? Del evangelio de Mateo 25, 31-46. En ese juicio universal, Jesucristo se ha identificado con los más pequeños (hambrientos, sedientos, forasteros, desnudos, enfermos y encarcelados): lo que hicisteis con uno de ellos, conmigo lo hicisteis. Cuando los primeros mercedarios expresaron en el proemio de las constituciones de la Orden de la Merced en 1272, modificaron el texto para expresar justamente cómo había que vivir esta identificación con Cristo Redentor: estuve en la cárcel y me visitasteis, enfermo y vinisteis a verme; porque entregaban su vida por los cautivos y los pobres enfermos en sus casas-hospitales de santa Eulalia (sobre el que se levanta la actual Basílica de la Merced de Barcelona).

P. Manuel Anglés, OM





Sants i Beats mercedaris


SANT PERE NOLASC

Pere Nolasc va néixer entre els anys 1180 i 1182 a Barcelona. Els seus pares haurien estat nobles, o probablement, mercaders. No es conserven moltes més dades referents a la seva infància i adolescència. Tampoc es coneix exactament l’edat en la que Pere va quedar orfe; algunes fonts asseguren que es va quedar sense pare quan tenia poc més de 15 anys. Altres parlen dels 20, altres dels 25 anys. La mort de la seva mare va ser molt propera a la del seu pare. És en aquest moment on brolla la seva vocació especial: dedicar-se a l’alliberament dels cristians caiguts com esclaus a mans dels musulmans, ja sigui per la pirateria, les ràtzies nocturnes o les escaramusses militars. Aquests esclaus cristians rebien el nom de captius i se’ls sotmetia a tota classe de serveis durs i humiliants. La condició de captiu era similar a la d’un animal o un objecte en mans del seu amo. Pere Nolasc, per la seva condició de mercader, coneixia aquesta tràgica condició i era conscient que una de les maneres de poder ser alliberats era a través del pagament del rescat.  És per això que no va dubtar em vendre totes les seves pertinències. Aquest gest seu, tot i la seva reserva i humilitat en portar-la a terme, no va passar inadvertit i alguns joves decideixen imitar-lo. Junts realitzen diverses redempcions, alliberant a presoners cristians a canvi de diners. Es coneix que al 1203 va estar a València i va retornar a les seves llars prop de 300 captius. Els fons aportats per tots s’esgoten i pensen en la idea de demanar almoina per aquesta finalitat específica, convençuts que només quan s’ha donat tot és quan es pot començar a demanar. A Barcelona se’ls concedeix la cura de l’hospital de Santa Eulàlia, on Pere Nolasc és nombrat procurador de les Almoines per als captius. Viatgen per diversos pobles i ciutats per recollir les almoines i els donatius per a aquesta finalitat. La nit de l’1 al 2 d’agost de 1218, rondant els quaranta anys, Pere Nolasc té una forta experiència espiritual. La Mare de Déu se li apareix per orientar-lo i avalar la seva feina d’alliberament. 
 
Per això li caldrà organitzar-se, estructurar millor la seva empresa redemptora, i concebre la idea de fundar una ordre religiosa: l’Ordre de la Mercè, que en els seus orígens va tenir un caràcter semi militar i va ser coneguda com l’Ordre de Santa Eulàlia. La fundació de l’Ordre es realitza el dia 10 d’agost de 1218 a la catedral de Barcelona, dedicada a la Santa Cruz y a Santa Eulalia, en una cerimònia oberta, amb testimonis i amb el bisbe Berenguer de Palou i el rei Jaume I, encara adolescent, presidint la cerimònia. Pere Nolasc es posa al capdavant de la nova família religiosa, que més tard va prendre el nom de "Santa Maria de la Mercè per la redempció dels captius" i s’imposa un ordenament jurídic semblant a les ordres de cavalleria i militars, tot i que diferenciant-se clarament d’elles en esperit, en la finalitat i en els mitjans. La finalitat específica de l’Ordre es fixa en la "visita i redempció" dels captius cristians, segellada pel Quart Vot de redempció pel qual el mercedari es compromet a donar la vida, si és necessari, per la llibertat del captiu en perill de perdre la seva fe. El Rei Jaume I va assignar als frares de la Mercè, com a primera residència, el vell hospital de Santa Eulàlia, veí del palau reial. Més tard, al 1235, s’instal·len a la seva nova seu prop del mar. Pere Nolasc té una gran alegria en veure aprovada la seva ordre per part del Papa Gregori IX mitjançant la butlla “Devotionis Vestrae”, el 17 de gener de 1235. La data més comunament acceptada de la seva mort es el 6 de maig de 1245. En aquell any l’Ordre comptava amb uns cent germans religiosos. L’herència redemptora de Pere Nolasc va quedar fixada en les constitucions de l’Ordre de 1272, que constitueixen una espècie de carta magna de l’alliberació mercedària. Pere Nolasc va ser proclamat beat al 1628. Finalment, l’11 de juny de 1664, gràcies al Papa Alexandre VII, va passar a ser considerat sant a tots els efectes.
 




SAN PEDRO ARMENGOL

Pedro Armengol, vástago de la familia de los condes de Urgel, nació en Guardia del Prats, Tarragona, España, en 1238. Tuvo una infancia tranquila, aunque quedó huérfano de madre cuando todavía era pequeño. Muy joven cayó en las redes de la mala vida, situación que lo llevó a abandonar a su familia y dedicarse al bandolerismo. Al mando de un grupo de forajidos sembró el terror en ciudades y pueblos, hasta que en una de sus correrías fue apresado por su propio padre, que era jefe de una de las unidades de los reales ejércitos de Aragón. Este hecho lo conmovió profundamente y decidió cambiar de vida. Sometido a juicio, fue indultado por el Rey Jaime I de Aragón y después de solicitarlo varias veces, logró ser admitido en la Orden de la Merced. Una vez ordenado fraile, fue nombrado redentor y le correspondió viajar varias veces al África y a Andalucía para liberar a los prisioneros cristianos que estaban cautivos de los musulmanes. En el año 1266 logró liberar a unos prisioneros en la ciudad de Bugía, con la condición de quedarse él como rehén mientras se reunía el dinero para el rescate. Debido a que el estipendio fijado no llegó dentro del plazo establecido, los musulmanes lo colgaron de un árbol, pero fue salvado por un milagro de la Santísima Virgen que lo mantuvo con vida varios días, hasta que otro fraile llegó con el dinero del rescate. Cuando su compañero reclamó el cadáver de Pedro Armengol, se encontró con la sorpresa de que éste aún vivía. Como testimonio de su martirio, conservó siempre el cuello torcido y el rostro macilento hasta el fin de su vida. De regreso a España, Fray Pedro Armengol vivió algunos años en la Casa Madre en Barcelona, retirándose luego al convento de Santa María dels Prats, donde en 1304 finalizó santamente sus días. Los papas Urbano VIII, el 3 de marzo de 1626 e Inocencio XI, el 8 de abril de 1687, confirmaron su culto inmemorial.


SANTA MARIA DE CERVELLÓN

Nació en Barcelona en 1230. De noble familia, sus padres la educaron en la vida cristiana y en el ejercicio de la caridad. Su madre la guiaba en las visitas a los hospitales y a los pobres, a los que ella trataba de ayudar de la mejor forma posible. De una rara belleza, no sólo física sino también espiritual, fue pretendida por varios jóvenes nobles y estimulada al matrimonio por sus parientes, pero ella, guiada por el sacerdote mercedario Bernardo de Corbera (Beato de la Orden) decidió consagrarse al Señor vistiendo el hábito Mercedario el año 1260. Aunque continuó viviendo con su familia, según lo establecía la Orden, llevaba una vida retirada, dedicando su tiempo a la oración y a las obras de caridad. Su ejemplo fue seguido por otras mujeres que quisieron imitar su estilo de vida. Cuando murió su padre, María convenció a su madre para que se trasladaran desde la suntuosa casa que habitaban a otra más humilde y pobre, vecina al convento de la Merced, donde vivieron casi cinco años. En el año 1265 murió su madre y ella, después de entregar todos sus bienes para la redención de los cautivos, se dedicó a una vida aún más mortificada y fervorosa. Junto a las mujeres que habían imitado su ejemplo de vida se presentó a Fray Bernardo Corbera y éste, autorizado por los superiores de la Orden, instituyó para ellas una vida en común que comenzaron el 25 de marzo de 1265, después de pronunciar en la Iglesia de la Merced los votos de pobreza, obediencia y castidad, a los cuales añadieron una promesa especial de trabajar por la redención de los cautivos. Intensificó su vida con más penitencia, oración y caridad, rezando principalmente por los navegantes y, de modo especial, por los religiosos redentores de la Orden expuestos a las tempestades y a los piratas en sus largos viajes al África para redimir cautivos. La tradición habla de numerosos milagros efectuados durante ese tiempo, salvando a muchos navegantes de una muerte segura, razón por la cual el pueblo le dio el nombre de María del Socorro. Su caridad se volcó visitando a los enfermos, ayudando a los médicos en sus curaciones y hacia los cautivos liberados, muchos de ellos postrados física y moralmente. A ellos no sólo les devolvía la salud del cuerpo, sino que además hacía resurgir en sus almas la fe olvidada. María murió en Barcelona el 19 de septiembre de 1290 y fue sepultada en la iglesia de los Mercedarios, lugar donde se conserva su cuerpo incorrupto. Su culto fue confirmado por el Papa Inocencio XII el 15 de febrero de 1692.


SAN SERAPIO

Serapio Scott, de origen anglosajón, nació por el año 1179 en las Islas Británicas. Como soldado del Rey Ricardo Corazón de León fue dos veces a Tierra Santa, en la tercera y la quinta Cruzada. En el año 1212 viaja a España con el archiduque Leopoldo de Austria, para ayudar al Rey Alfonso en la guerra santa contra los moros, participando en la batalla de las Navas de Tolosa. Aproximadamente en 1220 fue destinado para acompañar a Beatriz de Suecia a España, quien iba a contraer matrimonio con Fernando de Castilla. Allí se estableció y conoció la Orden de la Merced, a la cual ingresó en1222. Fue nombrado redentor en 1225 y realizó varias redenciones en algunos territorios invadidos por los musulmanes. En una de ellas, el año 1240, quedó como rehén, dispuesto a cumplir el cuarto voto de la Orden: "Quedarse en rehenes; dar la vida si fuere necesario". El dinero del rescate no llegó a tiempo y el Rey de Algeria, su captor, ordenó que le crucificaran y le arrancaran las vísceras estando aún con vida, con el fin que renunciase a su fe cristiana. Fue un religioso de extraordinaria santidad y virtud, ejemplar en la práctica de la abstinencia, fervoroso en la oración y dotado de ardiente caridad en la redención de los cautivos. El culto que se le ha tributado como mártir fue confirmado el 14 de julio de 1728 y el 21 de agosto de 1743 se le inscribió en le Martirologio Universal de la Iglesia Católica. La Orden Mercedaria lo considera Patrono de los Enfermos. En San Serapio se valora la vida consagrada Mercedaria sin el orden sacerdotal.


SAN RAMÓN NONATO

Nació en Portell, en las cercanías de Cervera (Lérida) en el año 1200. Sus padres eran descendientes de la antigua y noble casa de los Vizcondes de Cardona. Según la tradición fue extraído del vientre de su madre fallecida en el parto. Debido a ello el pueblo le dio el apodo de "Nonato" (no nacido), que con el tiempo se convirtió en su apellido y que él nunca cambió. No se tienen mayores datos acerca de su niñez y adolescencia. En el año 1221 ingresó en la Orden de la Merced, fundada tres años antes, en 1218, y entabló con Pedro Nolasco una relación de profunda amistad. Ya como sacerdote dejó oír su voz de gran predicador, recorriendo las ciudades y pueblos de Cataluña, hablándole a la gente en su lenguaje simple, pero profundo. Su palabra y, sobre todo, su testimonio de vida, atraían a las personas y aquellos de mala vida se rendían a su elocuencia, volviendo a tomar el camino del bien. Nombrado redentor, recorrió Valencia y Argel. En este último lugar, en 1226, logró liberar a 140 cautivos. Mientras se reunía el dinero para el rescate se quedó como rehén de los musulmanes, sosteniendo la fe de los muchos que allí quedaban y que estaban en serio peligro de perderla. Cumplida la misión volvió a Barcelona. En 1229, en África, libera a 150 cautivos y luego en Bujía, el año 1232, libera a 228. En esos lugares discutía públicamente con los judíos y musulmanes. El año 1239 realizó su última redención. Unos dicen que en Túnez, otros que en Argel. Allí se quedó también como rehén y aprovechaba la poca libertad que tenía para predicar en los lugares concurridos. Su figura, aún en ese ambiente hostil, ejercía una atracción a la que era difícil sustraerse. Sus verdugos, para evitar que convirtiera al cristianismo a sus carceleros, le practicaron dos orificios en los labios con un hierro candente y le pusieron un candado en la boca, el cual abrían sólo para darle agua y pan, su único alimento. En esas condiciones soportó ocho meses de prisión y de varias torturas, hasta que Pedro Nolasco logró entregar la suma del rescate y liberarlo. El Papa Gregorio IX le demostró toda su admiración haciéndolo cardenal en el año 1239, con el título de San Eustaquio, y lo llamó a su lado como consejero. De camino a Roma murió en Cardona, el último domingo de agosto del año 1240, precediendo por algunos años en la tumba a Pedro Nolasco, su gran amigo y consejero. En el año 1625 se aprobó el culto inmemorial que le tributaban en la capilla de San Nicolás de Portell, lugar de su extraordinario nacimiento, y en el año 1677 su fiesta fue extendida a toda la Iglesia. Se le atribuyen numerosos milagros. Se le considera protector de las embarazadas, patrono de la vida y de las matronas.




SAN PEDRO PASCUAL

Nació en Valencia, en ese momento en poder de los musulmanes, hacia el año 1227 y murió en Granada en el año 1300. No hay mayores datos sobre su niñez y adolescencia. Sólo se sabe que, iniciada su carrera eclesiástica, fue a perfeccionar sus estudios a París, doctorándose en la Sorbona. De regreso a España se hizo religioso Mercedario y se dedicó a la redención de los cautivos. En esa época hizo gran amistad con el príncipe Sancho, hijo del Rey Jaime I de Aragón. El Papa Bonifacio VII lo eligió Obispo de Jaén el 13 de febrero de 1296. El 20 de febrero de ese año fue consagrado por el Cardenal Acquasparta en la capilla de San Bartolomé de la isla tiberina en Roma. Cuando realizaba la visita pastoral a su diócesis cayó prisionero en manos de los musulmanes, permaneciendo cautivo cerca de tres años. En las mazmorras de Granada escribió varias obras para defender la fe católica contra los musulmanes y los judíos, y para mantener viva la esperanza de los cristianos que estaban cautivos junto a él. Entre ellas se encuentran "Glosa a los Diez Mandamientos", "Glosa al Padre Nuestro", "Biblia Pequeña" y "Vida de Cristo". Basta analizar sus escritos para evidenciar, sin ninguna duda, su condición de Mercedario. Es destacable, sobre todo, se defensa de la Inmaculada Concepción de María, cosa muy normal en la Orden Mercedaria. Después de muchos sufrimientos, el 6 de enero de 1300 fue decapitado por los musulmanes, aún vestido con los ornamentos con los que había celebrado la Santa Misa. Sepultado en la catedral de Baeza, su sepulcro ganó celebridad por las gracias que el Señor concedía por su intercesión. Su culto inmemorial fue confirmado por la Iglesia en 1670 y su canonización se llevó a efecto en 1675.


BEATA MARIANA DE JESÚS

Mariana de Jesús nace en Madrid el 17 de enero de 1565; sus padres, Luis Navarro y Juana Romero la hicieron bautizar cuatro días después de su nacimiento. Cuando Mariana tenía nueve años perdió a su madre quedando a cargo de sus cinco hermanos pequeños junto a su padre, quien contrae al tiempo después nuevo matrimonio lo que atrajo a Mariana muchos sufrimientos. A la edad de 23 años padre y madrastra quieren imponerle matrimonio para deshacerse de ella, mas ella renuncia a tal propuesta y se consagra a Dios, pues ya había elegido Esposo. No le fue fácil convencer a su padre y pretendiente de esta su libre decisión; debió luchar contra ellos, llegando a cortar su cabello por sus propias manos para desanimarlos. Hecha la opción por seguir a Jesucristo, Mariana se entregó a la oración y a la vida retirada, lejos de las preocupaciones familiares y del mundo. No le fue nunca fácil. En este camino necesitó de la ayuda de sus confesores y director espiritual. Debió sufrir grandes aflicciones espirituales al no ser comprendida por su primer director espiritual, el padre Mercedario Fr. Antonio del Espíritu Santo. El mismo confesor le recomendó buscar a otro, cosa que aconteció en el Santuario de la Virgen de los Remedios en Madrid; el Mercedario Fr. Juan Bautista González fue su confesor hasta la muerte de Mariana. Ella misma ha dejado memoria de la ayuda y sabiduría de este santo religioso, fundador de los Mercedarios Descalzos y conocido como Fr. Juan Bautista del Santísimo Sacramento. Este confesor y director espiritual supo comprender y guiar el espíritu de Mariana por la senda de la santidad imitando al Divino Maestro. Mariana de Jesús sobrellevó un gran calvario físico y espiritual y, una vez liberada de la tutela paterna, ubicó su residencia al lado del convento de los Mercedarios ya que por sus limitaciones de salud física, no podía profesar como religiosa. Es Mariana un excelente modelo de santidad laical en la Orden de la Merced. Supo descubrir en sus aflicciones físicas también un camino para la santidad. Desde su pequeña casa atendió las necesidades de los pobres y enfermos, cosa que no le impidió dedicarse al cultivo de la piedad hacia la Santísima Virgen y al Santísimo Sacramento con el cual mantenía su unión fecunda y constante. Comprendió Mariana que a Cristo Sacramentado le agrada más estar en los corazones de los fieles y no tanto en los hermosos sagrarios, porque éstos no aman como lo puede hacer el corazón humano. Cultivó la unión amorosa de día y de noche con el Señor en la Eucaristía. Mariana fue admitida a la profesión como terciaria Mercedaria en 1616, después de haber superado las dificultades de su salud física y las congojas de su espíritu. De esta manera, Mariana asumía el camino de la espiritualidad redentora Mercedaria tan acorde con los sufrimientos que llevaba en su cuerpo desde pequeña. El milagro de la Beata Mariana es sorprendente. Su cuerpo estaba debilitado por causa de los males que sufría. Murió el 17 de abril de 1624. Su cuerpo permaneció dos días para que los fieles pudieran demostrarle su postrer homenaje. El cuerpo de Mariana permanece incorrupto y flexible. Ha sido sometido a análisis médicos y la constatación es la misma: el cuerpo de Mariana está incorrupto y flexible. El 18 de enero de 1783, el Papa Pio VI la declaró Beata y la fiesta de su beatificación se celebró en el Vaticano el 25 de mayo de 1783. Al cumplirse 300 años de su muerte en 1924 nuevamente se examinó su cuerpo encontrándoselo incorrupto y oloroso. En 1965, al celebrar los 400 años del nacimiento de Mariana, se vuelve a constatar lo mismo.


BEATA MARGARITA LÓPEZ DE MATURANA

Nació en Bilbao (España) el 25 de julio de 1884. Fue bautizada con el nombre de Pilar. Mantuvo toda la vida una relación afectiva y espiritual muy intensa con su hermana gemela Leonor. Siendo adolescente, su madre, intentando alejarla de una amistad prematura con un joven marino, decidió llevarla al colegio internado de las religiosas Mercedarias en Bérriz. Allí sintió la llamada de Dios a una consagración total como religiosa misionera. A los 19 años, el 10 de agosto de 1903 ingresó en la Congregación, tomando el nombre de Margarita María. Pocos días antes su hermana Leonor había ingresado en el noviciado de las Carmelitas de la Caridad, de Vitoria (murió misionera en Argentina, y su causa de beatificación está incoada). Desde el primer momento se entregó a Dios con una fidelidad total en su vida de monja de clausura. En 1924 las religiosas de clausura sopesaron su futuro como misioneras y unánimemente lo llevaron a la oración. Una mayoría estaba de acuerdo en introducir este cariz. Además, unos años antes Pilar, en el transcurso de una visita del padre general, le había confiado este sentir que les embargaba, y contaban con su aprobación. Se hicieron las gestiones pertinentes y en septiembre de 1926, una vez obtenida la dispensa de la clausura, un primer grupo de religiosas en el que iba Pilar comenzó su acción en China; luego llevaron el evangelio a Japón. Llenas de fe superaron los conflictos de la guerra y sortearon los riesgos de la persecución y de la cárcel. Si veían venirse abajo la obra que tanto les había costado poner en pie, volvían a impulsarla con el vigor del primer momento. Llegó un punto en el que se plantearon la profunda transformación que requería la vida que habían adoptado. Ello suponía emitir su juicio respecto al paso de la clausura a otra nueva forma: un Instituto Misionero. Y el 23 de mayo de 1930 en votación secreta todas las monjas dieron el veredicto afirmativo, con lo cual se cumplió el sueño de la beata. Murió el 23 de julio de 1934, dos días antes de cumplir 50 años. El 16 de marzo de 1987, Su Santidad el Papa Juan Pablo II firmó la declaración de sus virtudes heroicas y la proclamó venerable. Fue beatificada en la Catedral de Bilbao en octubre de 2006.


BEATOS P. MARIANO ALCALÁ Y 18 COMPAÑEROS MÁRTIRES

El P. Mariano Alcalá, once sacerdotes y siete hermanos cooperadores, todos ellos, religiosos mercedarios sufrieron martirio por su condición de sacerdotes y religiosos en la persecución religiosa de 1936-39 en España, en los meses de julio, agosto, septiembre y noviembre de 1936 siendo los lugares de martirio las poblaciones de Andorra, Muniesa, Híjar, Estercuel en la provincia de Teruel, Binéfar (Huesca), Lleida, Barcelona, Matamargó (Lleida) y Lorca (Murcia). No eran desconocedores del ambiente hostil que se iba generando en aquellos años, como lo demuestran expresiones que figuran en las cartas que dirigen a sus familiares, como por ejemplo el P. José Reñé: “Si se nos pasa esta oportunidad, no tendremos otra…”, o el beato Jaime Codina: “Qué gran regalo ser mártir y morir por Cristo”, o el beato José Trallero: “Todo mi deseo sería morir mártir; ¡qué gloria!, ¡qué suerte!. Este era el ambiente martirial que se respiraba en las comunidades religiosas del momento y que explica que en medio de las dificultades no hubiera deserciones en la fe. Estaban preparados para llegar al último extremo de dar la vida por Cristo. Murieron rezando y perdonando a los que los mataban. El Papa Benedicto XVI el 19 de diciembre de 2011 autorizó la promulgación del decreto “super martyrio”. La beatificación fue el día 13 de octubre de 2013 en Tarragona (España). Los nombres de los diecinueve mártires son los siguientes: P. Mariano Alcalá Pérez; P. Tomás Carbonell Miquel; P. Francisco Gargallo Gascón; P. Manuel Sancho Aguilar; P. Mariano Pina Turón; Fr. Pedro Armengol Esteban Hernández; Fr. Antonio Lahoz Gan; Fr. José Trallero Lou; Fr. Jaume Codina Caselles; P. Josep Reñé Prenafeta; Fr. Antonio González Penín; P. Tomás Campo Marín; P. Francesc Llagostera Bonet; Fr. Serapio Sanz Iranzo; P. Enrique Morante Chic; P. Jesús Eduardo Massanet Flaquer; P. Amancio Marín Mínguez; P. Lorenzo Moreno Nicolás y Fr. Francesc Mitjà Mitjà





Festes mercedàries


  • 17 de enero, CONFIRMACIÓN CANÓNICA DE LA ORDEN DE LA MERCED: tuvo lugar en Roma el 17 de enero de 1235, por el Papa Gregorio IX.


  • 17 de abril, MEMORIA DE LA BEATA MARIANA DE JESÚS - 27 de abril, MEMORIA DE SAN PEDRO ARMENGOL

  • 6 de mayo, SOLEMNIDAD DE SAN PEDRO NOLASCO: aunque en muchos calendarios no actualizados figura la fiesta de San Pedro Nolasco el 29 de febrero, su fiesta oficial es el 6 de mayo, coincidiendo con la fecha de su fallecimiento en Barcelona: el 6 de mayo de 1245. Coincidiendo con este día la Hermandad de la Merced celebra su Capítulo Mayor en la Basílica, con la incorporación de los nuevos hermanos. En otros lugares donde San Pedro Nolasco es fiesta patronal se suele celebrar como tradición una comida popular de cocido en ollas, que rememora que en la fiesta del santo se invitaba a los pobres a comer de balde.

  • 9 de julio, FIESTA DE JESUCRISTO REDENTOR

  • 24 de julio, MEMORIA DE LA BEATA MARGARITA LÓPEZ DE MATURANA: fundadora de las Mercedarias de Bérriz.

  • 2 de agosto, FIESTA DEL DESCENDIMIENTO DE LA VIRGEN: conmemora la aparición de la Virgen de la Merced, en la noche del 1 al 2 de agosto, a San Pedro Nolasco instándole a fundar una orden religiosa para consolar y redimir a los cristianos cautivos. Es tradición en las comunidades mercedarias celebrar la Misa de medianoche este día.

  • 10 de agosto, FUNDACIÓN DE LA ORDEN DE LA MERCED: en conmemoración de la fundación de la Orden de la Merced en la catedral de Barcelona, con presencia del obispo de la ciudad Berenguer de Palou y el rey Jaime I.

  • 28 de agosto, FIESTA DE SAN AGUSTÍN: legislador de la Orden cuya Regla de vida siguen los mercedarios.

  • 31 de agosto, FIESTA DE SAN RAMÓN NONATO: patrono de las mujeres gestantes y de las matronas. Fiesta mayor, con cientos de peregrinos, en el monasterio de Sant Ramon y de toda su comarca: La Segarra

  • 16 de septiembre, MEMORIA DE LOS BEATOS P. MARIANO ALCALÁ Y 18 COMPAÑEROS MÁRTIRES: víctimas de la guerra civil española.

  • 19 de septiembre, MEMORIA DE SANTA MARÍA DE CERVELLÓN: fundadora de las Mercedarias de la Orden de la Merced.

  • 24 de septiembre, SOLEMNIDAD DE LA VIRGEN DE LA MERCED: solemnidad litúrgica en toda la Orden de la Merced y en los lugares donde sea la Patrona, como en la ciudad de Barcelona. La fiesta se suele preparar con una Novena previa y, en Barcelona, con una procesión solemne. El día de la Merced se celebra el 24 de septiembre en Barcelona como fiesta mayor desde 1868, cuando Pío IX declaró a la Virgen de la Merced como Patrona de la diócesis y de la ciudad, y la reina Isabel II lo declaró como día festivo. En Barcelona, el acto litúrgico principal es la Misa de 10 de la mañana con presencia de las autoridades civiles y militares.

  • 11 de octubre, MEMORIA DEL BEATO JUAN NEPOMUCENO ZEGRÍ: fundador de las Mercedarias de la Caridad.

  • 6 de noviembre, CONMEMORACIÓN DE TODOS LOS SANTOS DE LA ORDEN

  • 7 de noviembre, CONMEMORACIÓN DE TODOS LOS DIFUNTOS DE LA ORDEN

  • 14 de noviembre, MEMORIA DE SAN SERAPIO: patrono de quienes padecen males de huesos y articulaciones. Bendición y reparto del “aceite de San Serapio”.

  • 6 de diciembre, SAN PEDRO PASCUAL: patrono de los estudiantes y formandos de la Orden.



Llegendes mercedàries


LA VISION DE LA NUEVA JERUSALÉN

En una noche de cansancio y de insomnio, Nolasco vislumbró la nueva Jerusalén del gozo compartido. Y comprendió. Somos eternos peregrinos hacia la Jerusalén celeste, caminantes sin descanso hacia la patria añorada. Vamos haciendo camino al andar, como afirmó Machado, aunque ya alguien –Cristo- se manifestó como camino. Pero caben diversos senderos que se alejan, a veces, para volver después al camino real. Nolasco pasó por indecisiones a la hora de elegir su propio camino vocacional. Los hagiógrafos las sitúan en diversos momentos de su vida. ¿Qué hombre no las tiene? ¿Es mejor la vida activa o contemplativa? ¿Inmiscuirse en los conflictos de la sociedad o retirarse a la dulce soledad? ¿Ser monje o redentor? Y una vez elegido el camino, fruto siempre de una decisión personal, del ejercicio de nuestra libertad, de una opción selectiva y arriesgada, caben cambios de dirección. Nolasco, el redentor, amante de la libertad de los demás, sufría viendo hasta qué punto su acción liberadora no suprimía el mal de raíz. Le dolía comprobar cómo, después de esfuerzos inauditos –suyos y de sus compañeros mercedarios- no desaparecía la ignominiosa lacra de la cautividad. Cuando estos pensamientos torturaban su conciencia, otra imagen visionaria viene a iluminar su horizonte: la visión de la Jerusalén celeste, que ha sido objeto de varios artistas, entre ellos, de un modo muy destacado, de Zurbarán. Nolasco entiende que, siempre que la elección esté centrada en la ciudad dichosa, cualquier camino es válido. La luz proyectada por la visión de la Jerusalén celestial disipa nubarrones en el camino vocacional. También aquí la leyenda es aleccionadora.


LA VIRGEN DE LA MERCED PRESIDIENDO EL CORO

Dice la leyenda que Nolasco había pasado la noche preocupado, sin dormir apenas, considerando cómo la cautividad extiende sus garras sobre la inocencia de las gentes y vuelve impotencia nuestros pequeños gestos. Era demasiado grande la cautividad para ponerle freno con la ingenuidad de unos cuantos frailes y las limosnas recogidas por las veredas de los pueblos. En estos pensamientos andaba cuando le venció el sueño, apenas rozaba el amanecer con sus dedos la mejilla del horizonte. La madrugada parecía un remanso de paz y nadie en aquel convento tocó la campana que convocaba a la oración de maitines a todos los frailes redentores. De repente, como un suspiro, Pedro Nolasco se despertó acariciado por un rayo de sol que penetraba por la ventana de su celda en aquel viejo hospital y convento de Santa Eulalia que el rey Jaime I había regalado a la Orden como signo de su afecto y de su apoyo incondicional. Pensó que todos los frailes estarían ya en el coro, rezando maitines, mientras él se había quedado dormido. Se levantó aprisa, se lavó apenas la cara y salió disparado para el coro con el deseo de llegar al menos al final de la oración. Cuál sería su sorpresa cuando entró en el coro y vio a la Virgen, con el libro de las horas, rezando el oficio divino rodeada de ángeles. Jamás olvidaría Nolasco aquella visión ¿o aquel sueño?. María de la Merced fue desde aquel instante “La Comendadora” de la comunidad y su imagen preside, desde entonces, el coro y la oración de sus hijos mercedarios. Ella es, al lado de su Hijo en la cruz, el centro de nuestra vida, el estímulo de nuestras mejores esperanzas, la voz tierna que nos dice “Haced lo que Él os diga”. Nuestra familia lleva su nombre y profesa un amor inmenso a quien es fundadora y protectora de nuestra historia. Nuestra Orden sin ella, pierde su nombre, su consuelo y su mejor esperanza. Ella es y será siempre “La Comendadora” de nuestra fraternidad.



EL OLIVO DE NOLASCO

Nolasco y su obra se identificaban con la oliva. En medio de la aridez circundante, ella mantiene el verdor permanente de la esperanza y el fruto ansiado, que -después de ser triturado en el lagar del dolor- se transforma en el óleo de la consagración, en el aceite de suave fragancia y permanente alivio. Era un atardecer cárdeno y triste. Llegaba el redentor con su fatiga a cuestas, después de consumir sus ahorros en canjear cautivos y visitar mazmorras día y noche. El cansancio le venció, finalizada ya su oración, y en el recinto estrecho de su morada, tuvo el siguiente sueño: Se encontraba en un atrio, bajo un inmenso olivo, una oliva gigante que le cubría maternalmente, con el verde perenne de sus ramas. Se sentía inmerso en el lugar ameno, bajo el amparo de la vida pujante y multiforme. Pero de pronto llegan hombres siniestros, que con sus hachas intentan desmochar la oliva, cortarla de raíz y aniquilarla. Otros aparecen a su vera para ayudarle a preservar su vida de tamaño crimen ecológico. Nolasco -en su visión onírica- se siente maniatado, impotente, sin fuerzas para actuar. Está arrobado en la visión contemplativa. Escucha el recio golpe de las hachas sobre el tronco y las ramas. Ve las heridas crueles causadas por impulsos destructores. Sufre, a cada hachazo, como si se clavara en su misma carne. Se siente indefenso ante el mal en acción. Es entonces cuando los hombres buenos impiden que la oliva se aniquile, con su acción bienhechora. Y todos, asombrados, contemplan cómo se realiza el prodigio: A cada rama desgajada, a cada golpe en la raíz, retoñan nuevos brotes, se multiplican las raíces. La oliva era más fuerte que las fuerzas del mal. La vida era más fuerte que la muerte. La oliva retoñante no tenía nada que temer a la crueldad despiadada y destructora. Las heridas provocadas en sus viejas ramas provocaban retoños juveniles, energías renovadas, más vida y más frondosa variedad de brotes vigorosos. Guardó siempre Pedro Nolasco la impresión de esta imagen en su mente. Se esforzó en descifrar este emblema, visualizado en sueños y grabado en su fina sensibilidad. Fue comprobando a lo largo de su acción redentora cómo las fuerzas del mal no podrán nunca contra la Iglesia de Cristo. A partir de este sueño luminoso. Venció Nolasco toda tentación de pesimismo o desesperanza. Venció desde entonces la tentación de la tristeza: Sí, ¡un santo triste es un triste santo!


EL ENJAMBRE EN SUS MANOS

Nació el niño Nolasco y le pusieron por nombre Pedro. Y, aunque era piedra, pronto supo de miel y de susurros melodiosos. Cuenta la leyenda que, siendo aún bebé, un enjambre de abejas emigrantes –en busca de colmena- aterrizó en la palma de sus manos, que se abrieron gozosas para acogerlas. Siempre fue Nolasco el de manos abiertas, no el de puño cerrado. Y en sus manos abiertas las abejas fabricaron panales de miel pura. El niño se extasiaba contemplando el vuelo apresurado de las dulces abejas y alguna vez se llevaba a los labios un dedito de miel, embadurnando su cara de ese néctar, de ese “oro potable”, el mismo que más tarde ofrecería al cautivo esclavizado, para aliviar su amarga condición. Cuando se hizo mayor, quienes lo vieron cuentan cómo seguía abriendo sus manos, puertas y corazones, para acoger y dar consuelo a todos. ¿Era un presagio de su vocación el enjambre en sus manos? ¿Se creó la leyenda para ilustrar su vida redentora, que tantas amarguras aliviaba? Nosotros contemplamos hoy sus manos con un panal dorado y sabrosísimo. Y esas manos de niño son las manos de todos los demás, de cada niño que –al venir a este mundo endurecido, hostil- recrea las caricias y anuncia la ternura. Las manos de un niño son una de las maravillas de la creación. En ellas está vivo el espíritu encarnado, se remansa la inteligencia en acción. Cerradas, como un diminuto corazón, o abiertas, como una flor de cinco pétalos, están siempre mendigando ternura, atesorando sensaciones nuevas. Manos acariciantes, suplicantes, aferrándose tercamente a cualquier objeto cercano, para apresar la vida que se estrena, para adquirir la certeza de que no se está solo, que siempre hay alguien o algo en cercanía amiga. Comenzamos a vislumbrar la belleza de la leyenda mercedaria del enjambre de abejas, que fabrica un panal dorado de dulcísima miel en las manos del niño Pedro Nolasco. Como premonición, como presagio, como temprana profecía de su admirable vocación de dulzura compartida, de amor ofrecido generosamente para lograr la libertad del cautivo, esa dulzura sin par del ser humano. ¡Mira a tus manos, tan vacías, pero cargadas de posibilidades, hasta convertirlas en susurro de abejas creadoras, en miel para tu hermano!





Vull ser mercedari


Si quieres conocer más de la Orden de la Merced, o deseas dar una respuesta a tus dudas e inquietudes interiores para dilucidar qué es lo que Dios puede querer de ti y dar un sentido pleno a tu vida (como mercedario seglar, o voluntario, o para vivir en tu familia y trabajo nuestra espiritualidad o, por qué no, como religioso de la Orden de la Merced), ponte en contacto con nosotros.
Te ayudaremos sin ningún compromiso en tu camino espiritual.
Entra en nuestra web. Estamos a tu disposición.









Familia mercedària


La FAMILIA MERCEDARIA constituye un árbol frondoso tanto en su rama masculina como femenina. Dentro de este gran árbol también tienen un papel muy destacado los laicos. Ellos comparten también el carisma, la espiritualidad, la misión y la vocación mercedaria en el estado de vida que tengan. Cada año, un domingo del mes de abril, tenemos una reunión general festiva en la que convivimos religiosos, religiosas y seglares mercedarios en alguna de nuestras comunidades de la Provincia mercedaria de Aragón.





Si deseas participar en ella, o conocer mejor lo que es la “familia mercedaria”, te adjuntamos las páginas web más destacadas de nuestra Orden. Allí podrás encontrar lo que buscas y te atenderemos con mucho gusto.

Curia General de la Orden de la Merced
Mercedarios Provincia de Aragón
Basílica Mare de Déu de la Mercè. Barcelona
Parroquia Sant Pere Nolasc. Barcelona
Monasterio del Olivar
Mercedarios Provincia de Castilla
Mercedarios Provincia del Perú
Mercedarios Provincia de Chile
Mercedarios Provincia de Argentina
Mercedarios Provincia de Quito
Mercedarios Provincia Romana
Mercedarios Provincia de Brasil
Mercedarios Descalzos
Religiosas de la Orden de la Merced
Mercedarias de la Caridad. Roma
Mercedarias misioneras de Barcelona
Mercedarias misioneras de Bérriz
Mercedarias del Santísimo Sacramento
Mercedarias del Niño Jesús
Mercedarias misioneras de Brasil
Religiosas de Nuestra Señora de la Merced